4/6/08

Continue el bloc en català.

A banda del bloc en anglès, continue aquest bloc en català en l'adreça que escric més avall. He decidit canviar-la perquè el nom d'aquest bloc era massa llarg. El link del nou bloc en el qual seguiré escrivint en català és: http://benjet.blogspot.com/

Continue el bloc en català ací/aquí.

7/4/08

trams4



He encetat aquest nou bloc en anglès. I've started this new blog in English:
(Per accedir-hi, punxa en la imatge de dalt o en les lletres de baix... To get in, click on the image above or on the word below)
TRAMS 4

18/3/08

Vídeo: Aloma.

Les imatges d'aquest vídeo les vaig enregistrar aquesta darrera tardor. Són del carrer del Presseguer i de la Plaça del Pilar, ambdós al Barri de Velluters de la ciutat de València. La música és del Pau Alabajos, la cancó, Aloma, del seu disc Futur en Venda.
video

17/3/08

Unicornio


Fent-li una ullada al bloc de maruxiña, he vist el vídeo que ha penjat la galega del Silvio i m'han caigut les llàgrimes. M'han vingut en escoltar el Unicornio. Aquesta cançó m'agrada tant, en porta tants records: viatge amb ella anys enrere amb qui era el meu xicot d'aleshores, a qui vaig estimar tant i tant; amb el cotxe, ens agradava viatjar molt, ell conduia, jo li tararejava les cançons del Silvio, sobretot el Unicornio, repetien la cassette sense parar i, per damunt de tot i de tots, ens estimàvem. Ara si ens creuem, alguna vegada, per la nostra ciutat no gosen ni mirar-nos als ulls. A mi em queda la cançó, a ell no sé. Com diu la lletra: Mi unicornio azul se me ha perdido ayer, se fue. Bah, deteste posar-me melancòlic!
Ací el cubà la canta al 1990 en un concert a Xile.


Mi unicornio azul ayer se me perdió,
pastando lo deje y desapareció.
Cualquier información bien la voy a pagar.
Las flores que dejó
no me han querido hablar.

Mi unicornio azul
ayer se me perdió,
no sé si se me fue,
no sé si extravió,
y yo no tengo más
que un unicornio azul.
Si alguien sabe de él,
le ruego información,
cien mil o un millón
yo pagaré.
Mi unicornio azul
se me ha perdido ayer,
se fue.

Mi unicornio y yo
hicimos amistad,
un poco con amor,
un poco con verdad.
Con su cuerno de añil
pescaba una canción,
saberla compartir
era su vocación.

Mi unicornio azul
ayer se me perdió,
y puede parecer
acaso una obsesión,
pero no tengo más
que un unicornio azul
y aunque tuviera dos
yo solo quiero aquel.
Cualquier información
la pagaré.
Mi unicornio azul
se me ha perdido ayer,
se fue.

He llegit...


He llegit les reaccions a l'article del Liberation al mateix diari i moltes vénen a dir que la notícia té poca credibilitat, que és oportunista i que qui signa el llibre és un periodista de prestigi més que dubtós. No sé si el suposat pilot militar alemany a qui es refereix l'article va ser, en efecte, qui va abatre l'escriptor. En realitat, què més dóna si va ser aquest o un altre; podríem pensar que tant se fa si va ser un accident o un crim. Supose que la diferència és el significat. Si va ser abatut per la metralla d'un caça de guerra adquireix un significat més dramàtic que si va caure directe a l'aigua a causa de l'nfart del pilot o d'una errada mecànica de l'aparell. Esclar que si no es coneix el motiu es manté l'enigma i amb ell l'halo de misteri i de poesia. Res, però, no canvia: Maleïdes les guerres i maleït el destí que trenca els somnis i la veu dels poetes que creuen en la ingenuïtat de la poesia, de l'adolescència de l'ànima. Benvinguts els ulls eterns que veuen amb el fons etern del cor.

16/3/08

SAINT-EXUPÉRY: ABATUT PER UN PILOT DE LA LUFTWAFFE.


Al liberation d'avui conten la notícia:


Saint-Exupéry hauria estat abatut per Horst Rippert, un pilot de caça de la Luftwaffe, segons confessa en un llibre pròxim a aparèixer.

L’avió d’Antoine de Saint-Exupéry, la desaparició del qual el 31 de juliol del 1944 no ha estat mai aclarida, podria haver estat abatut per un pilot de caça de la Luftwaffe el qual, 64 anys després dels fets, ix de l’ombra, per reconèixer els fets.

“ He disparat, l’he tocat, l’avió ha caigut. Directe a l’aigua. Al pilot, no l’he vist. Ha estat després que m’he adonat que era el Saint-Exupéry”, ha contat Horts Rippert, que té 88 anys, segons conta La Provence i Le Figaro Magazine.

Estant al sudest de França dos setmanes abans del desembarcament de Provença, el vell aviador alemany explica que hi va advertir un avió d’observació Lightning P-38 volant cap a Marsella.

Rippert sempre havia confiat que no fora ell perquè en “ les nostres joventuts l’havíem tots llegit, adoràvem els seus llibres”.

Horst Rippert, que va ser periodista a la ZDF (2ona cadena de televisió alemanya) ha estat trobat després d’una gran recerca realitzada per un submarinista marsellés Luc Vanrell i pel fundador d’una associació de recerca d’avions perduts durant la guerra, Lino von Gartzen.

Tot això es conta en una obra escrita per M. Vanrell i pel periodista Jacques Pradel -«Saint-Exupéry, l’ultime secret»- que ha d’aparèixer el 20 de mars en les éditions du Rocher.

Les més diverses hipòtesis han circulat sobre la desaparició de Saint-Ex, durant més de mig segle, fins a la descoberta al 1998, d’un braçalet amb el nom de Saint-Ex, en la xarxa d’un pescador de Marsella.

Dos anys després, Luc Vanrell trobava restes del Lightning prop de l’illa de Riou a Marsella i demostrava que provenien de l’avio de l’escriptor. Les restes eren remuntades a la superfície l’any 2003 per la societat d’exploració i de treballs submarins Comex. Un número de sèrie en la carlinga permetia identificar l’aparell.
Al costat de les restes del avió de l’escriptor, es van trobar les restes d’un Messerschmitt alemany , el que va orientar la recerca cap a Alemanya.

“Podeu aturar la recerca, sóc jo qui va abatre Saint-Exupéry” va declarar Horst Ripperts quan Lino von Gartzen el va contactar.

Va partir el 31 de juliol de 1944 de Borgo (Alta Còrsega) a bord del seu Lightning P38 en una missió de reconeixement i d’observació fotogràfica per a preparar el desembarcament de Provença. Saint-Exupéry ja no va retornar mai més a la seua base.
Els trossos de l’avió de l’autor del Petit Príncep i de Pilot de Guerra van ser duts el juny del 2004 al museu de l’Aire i de l’Espai de El Bourget.

Liberation.fr


Ja sabíem que el príncep, el de les coses belles que només es poden veure amb l’ànima i no amb els ulls, havia desaparegut en el mar, que s’havia estavellat, que el seu cos jeia envoltat d’estrelles i de peixos de colors als fons de la Mediterrània, ara ens hem assabentat que l’havien assassinat; víctima de les guerres. Maleïts covards, maleïts assassins, maleïdes guerres, maleïts homes que només veuen amb els ulls! Fins ara, pensàvem que, potser havia estat un infart, una errada mecànica, però no, havia estat la crueltat de les armes. Ell mateix no creia en les guerres, deia que la guerra no és cap aventura, que és una malaltia. I de sobte va caure del cel com una estrella fugaç a trobar-se amb les altres estrelles del mar. Amb ell van caure la poesia, els baobabs, les roses, les nostres lectures d’adolescents, els nostres somnis. Els projectils d’una guerra cruel com totes van acabar amb l’home. Ens queda la seua obra, les seues paraules que cap projectil, cap arma, cap maleïda guerra podrà ja arrencar dels ulls i dels cors d’aquells que hem tingut el privilegi de llegir la seua obra... I el petit príncep va espentar amb totes les seues forces cap amunt i va tornar a surar els cels, a trobar-se amb el seu planeta, els baobabs, la rosa... perquè allò essencial es invisible als ulls, només es pot veure bé amb el cor.


petit princep 2

13/3/08

Foto de Barcelona.

Remenant per un calaix, he trobat una carpeta amb fotos velles. Entre elles, aquesta: Una foto feta a l'abril del 2003 a Barcelona. És al casc antic de la ciutat, on es troba la sala d ball La Paloma. M'hi vaig trobar aquell mes de primavera, farà prompte cinc anys, en uns dels meus viatges a aquesta ciutat dels prodigis. Ho és, ho és. Tant de bo algun dia hi torne!

Barcelona Ab 03

11/3/08

Pont.

Sempre m'han agradat els ponts. Aquest el vaig fotografiar el darrer mes de desembre en algun lloc entre les comarques de la Foia de Bynyol i de la Plana d'Utiel.

pont

28/2/08

PEL·LÍCULA: IT'S A FREE WORLD (2007).



He vist l’última de Ken Loach. M’ha agradat molt. És aquest un director incòmode per a molts perquè mostra les misèries del nostre món i això és perillós per als qui mouen els fils de tot açò. Loach no pretén buscar la llàgrima fàcil sinó remoure consciències. A banda del tema que tracta i de la valentia de com ho fa, la manera com ho conta m’ha agradat. En ser un tema social podria, fàcilment, cauré en l’avorriment, però no ho fa. Construeix un film amè i molt visual, que no et fa perdre l’interès fins que veus el The End. Un apunt, l’amazona, en la moto per l’autopista, supose que és una llicència visual-poètica del mateix director, en tot cas és efectista.

En cap moment, el director ens disfressa el que ens conta i quin és el seu missatge. Clarament és el seu un cinema social amb una càrrega ideològica ben clara per a denunciar l’injustícia allà on la veu. Tracta ací, de la mà del seu guionista, Paul Laverty ( Millor guió amb aquest film a Venècia, 2007), la contractació d’immigrants de països de l’est al Regne Unit i els abusos laborals que aquests pateixen, aprofitant-se de la seua desesperació per a sobreviure en un país estranger. Sembla que en aquest món lliure, del capitalisme salvatge, tot val. Un món on es veuen els altres ésser humans no com a persones sinó com a productes dels quals treure profit. Molt interessant la conversa que mantenen Angie i el pare en el parc sobre la situació laboral tan distinta que viu ella i que ha viscut el pare, 30 treballs ha tingut ella i un treball va tenir son pare en 30 anys. L’home intenta fer reflexionar, inútilment, la filla explotadora però ella esta cada vegada més ficada en aquest món inhumà i cruel. Com son pare li diu: si no s’atura aquesta espiral d’abús cap als immigrants, tot anirà pitjor per a tots, ja que els seus propis fills hauran de competir amb persones que guanyen la meitat i fan el doble de treball.

Angie (molt bona interpretació de Kierston Wareing) treballa en una empresa especialista en captar treballadors provinents de Polònia. Abusada sexualment pel seu cap, ha d’abandonar el treball i decideix muntar amb la seua millor amiga, Rose, un negoci paregut. Creuen poder fer-ho sense problemes. Però tot és més complex del que elles creuen i descobriran el poder de les màfies i… ( no conte més).

Tant el director com el guionista denuncien l’injustícia social dels immigrants ( en altres pel•lis eren obrers nadius, ara són immigrants) i malgrat que tot està ple de desesperança i una visió negativa, l’història està concebuda com una trama d’aprenentatge per a Angie. La jove emprén l’aventura o desventura laboral immersa en la seua pròpia vida personal desgavellada que ens presenta, alhora, el director amb un quadre familiar desesperançador; ella busca alguna cosa que mai no acaba d’arribar per tal de trobar una estabilitat emocional, laboral i familiar.

ken loach

Acusen Loach de què sempre conta el mateix ( de ser un dejà vu) i de ser massa didàctic; sí, esclar que és un director que abunda en els temes socials, i és que els temes socials no hi deixen de estar i amb diverses cares es van manifestant al llarg dels temps. La conversa entre pare i filla és ben clara. La situació laboral amb els immigrants no existia abans com existeix ara i abans de la Thacher els obrers no estaven en la mateixa situació ( d’això ens parla en altres de les seues pel•lis). Algú haurà de parlar-ne’n. El món que hi ha fora és així. Momés cal donar un tomb. Per molt que alguns facen tot el possible per amagar-lo. Gràcies que hi ha gent com Loach que fa un cinema compromés. I és que és tan incòmode això de remoure consciències! Una pel•li valenta feta per gent valenta, també, com Ken Loach capaç de fer-la. Pel•li valenta com algunes altres, em venen a la ment dos altres grans pel•lícules com són Dirty Prettty Things, 2002, de Stephen Frears i Eastern Promises, de David Cronenberg, 2007. Pel que f a aquest film, irònic el títol: En un món lliure?

Parlava en el comentari de Juno sobre la versemblança. Doncs aquesta, malauradament, sí que és versemblant, mira per on.

25/2/08

foto: Natura.

Podria ser aquesta foto de molts llocs però, també, és de la Serra d'Espadà. Hauré de replantejar-me la idea del fotobloc per tal d¡ordenar una mica les imatges. A vore...

Natura, Serra d'Espada

23/2/08

Etienne Daho & Charlotte Gainsbourg: If


Etienne Daho és tota una llegenda a França, té una discografia molt completa plena de matiços I grans cançons i ha imposat un estil únic. Prové de la onada del Rock de Rennes, de principis dels 80 i amb una desena d’albums d’estudi ha esdevingut un heroi culte del pop francès. Fa poc ha tret el seu darrer treball, L’Invitation.

Charlotte Gainsbourg és actriu i cantant, filla ni més ni menys que del gran Serge Gainsbourg i de Jane Birki (Uff!).

L’any 2003, Daho treu Révolution i amb ell el single If en duet amb la Charlotte. D’una sensualitat extrema. És una cancó preciosa, de gran bellesa I amb una gran interpretació. M’encanta aquesta cancó i com la canten tots dos.

El vídeo:



Aquesta és la lletra:

If excessif, accro, compulsif
If adhésif, over réactif
If exclusif et trop émotif
If impulsif qui est le fautif ?
If intrusif, plus combatif, sous sédatif en soins intensifs, cherche le motif
If négatif, maladif, inexpressif et plus vraiment vif, cherche le motif
If trop captif et décoratif
If défensif, à cran, offensif
If incisifs, mes coups de canifs
If agressif, qui est le fautif ?
If intrusif, plus combatif, sous sédatif en soins intensifs, cherche le motif
If négatif, maladif, inexpressif et plus vraiment vif, cherche le motif
If évasif, approximatif
If c'est plus l'kif, de jouer au calife
If trop nocif et trop addictif
If fugitif, maniaco dépressif
If trop massifs, abusifs, à ton actif, les coups successifs, trop lourd le passif
If décisif, je m'rebiffe, mon départ est impératif et définitif, définitif.

A la Serra d'Espadà: Almedíjar.

Aquesta foto la vaig fer a les acaballes del darrer any 2007. El poble és Almedíjar, a l'Alt Palància, al cor de la Serra d'Espadà. Té vora 300 habitants i està rodejat d'arbres i muntanyes, una meravella. Em va agradar com m'havia quedat la foto, em recorda a una foto dels anys 60.

Almedíjar

ocells 7