QUADERN TRENCAT D'UN VELL PROFESSOR.

Continue el bloc en català.

2008-06-04T03:01:00.004+02:00

A banda del bloc en anglès, continue aquest bloc en català en l'adreça que escric més avall. He decidit canviar-la perquè el nom d'aquest bloc era massa llarg. El link del nou bloc en el qual seguiré escrivint en català és: http://benjet.blogspot.com/

Continue el bloc en català ací/aquí.

trams4

2008-04-07T23:11:00.010+02:00

He encetat aquest nou bloc en anglès. I've started this new blog in English:
(Per accedir-hi, punxa en la imatge de dalt o en les lletres de baix... To get in, click on the image above or on the word below)
TRAMS 4

Vídeo: Aloma.

2008-03-18T22:02:00.007+01:00

Les imatges d'aquest vídeo les vaig enregistrar aquesta darrera tardor. Són del carrer del Presseguer i de la Plaça del Pilar, ambdós al Barri de Velluters de la ciutat de València. La música és del Pau Alabajos, la cancó, Aloma, del seu disc Futur en Venda.

Unicornio

2008-03-17T18:09:00.006+01:00

Fent-li una ullada al bloc de maruxiña, he vist el vídeo que ha penjat la galega del Silvio i m'han caigut les llàgrimes. M'han vingut en escoltar el Unicornio. Aquesta cançó m'agrada tant, en porta tants records: viatge amb ella anys enrere amb qui era el meu xicot d'aleshores, a qui vaig estimar tant i tant; amb el cotxe, ens agradava viatjar molt, ell conduia, jo li tararejava les cançons del Silvio, sobretot el Unicornio, repetien la cassette sense parar i, per damunt de tot i de tots, ens estimàvem. Ara si ens creuem, alguna vegada, per la nostra ciutat no gosen ni mirar-nos als ulls. A mi em queda la cançó, a ell no sé. Com diu la lletra: Mi unicornio azul se me ha perdido ayer, se fue. Bah, deteste posar-me melancòlic!
Ací el cubà la canta al 1990 en un concert a Xile.

Mi unicornio azul ayer se me perdió,
pastando lo deje y desapareció.
Cualquier información bien la voy a pagar.
Las flores que dejó
no me han querido hablar.

Mi unicornio azul
ayer se me perdió,
no sé si se me fue,
no sé si extravió,
y yo no tengo más
que un unicornio azul.
Si alguien sabe de él,
le ruego información,
cien mil o un millón
yo pagaré.
Mi unicornio azul
se me ha perdido ayer,
se fue.

Mi unicornio y yo
hicimos amistad,
un poco con amor,
un poco con verdad.
Con su cuerno de añil
pescaba una canción,
saberla compartir
era su vocación.

Mi unicornio azul
ayer se me perdió,
y puede parecer
acaso una obsesión,
pero no tengo más
que un unicornio azul
y aunque tuviera dos
yo solo quiero aquel.
Cualquier información
la pagaré.
Mi unicornio azul
se me ha perdido ayer,
se fue.

He llegit...

2008-03-17T17:26:00.006+01:00

He llegit les reaccions a l'article del Liberation al mateix diari i moltes vénen a dir que la notícia té poca credibilitat, que és oportunista i que qui signa el llibre és un periodista de prestigi més que dubtós. No sé si el suposat pilot militar alemany a qui es refereix l'article va ser, en efecte, qui va abatre l'escriptor. En realitat, què més dóna si va ser aquest o un altre; podríem pensar que tant se fa si va ser un accident o un crim. Supose que la diferència és el significat. Si va ser abatut per la metralla d'un caça de guerra adquireix un significat més dramàtic que si va caure directe a l'aigua a causa de l'nfart del pilot o d'una errada mecànica de l'aparell. Esclar que si no es coneix el motiu es manté l'enigma i amb ell l'halo de misteri i de poesia. Res, però, no canvia: Maleïdes les guerres i maleït el destí que trenca els somnis i la veu dels poetes que creuen en la ingenuïtat de la poesia, de l'adolescència de l'ànima. Benvinguts els ulls eterns que veuen amb el fons etern del cor.

SAINT-EXUPÉRY: ABATUT PER UN PILOT DE LA LUFTWAFFE.

2008-03-16T20:18:00.009+01:00

Al liberation d'avui conten la notícia:

Saint-Exupéry hauria estat abatut per Horst Rippert, un pilot de caça de la Luftwaffe, segons confessa en un llibre pròxim a aparèixer.

L’avió d’Antoine de Saint-Exupéry, la desaparició del qual el 31 de juliol del 1944 no ha estat mai aclarida, podria haver estat abatut per un pilot de caça de la Luftwaffe el qual, 64 anys després dels fets, ix de l’ombra, per reconèixer els fets.

“ He disparat, l’he tocat, l’avió ha caigut. Directe a l’aigua. Al pilot, no l’he vist. Ha estat després que m’he adonat que era el Saint-Exupéry”, ha contat Horts Rippert, que té 88 anys, segons conta La Provence i Le Figaro Magazine.

Estant al sudest de França dos setmanes abans del desembarcament de Provença, el vell aviador alemany explica que hi va advertir un avió d’observació Lightning P-38 volant cap a Marsella.

Rippert sempre havia confiat que no fora ell perquè en “ les nostres joventuts l’havíem tots llegit, adoràvem els seus llibres”.

Horst Rippert, que va ser periodista a la ZDF (2ona cadena de televisió alemanya) ha estat trobat després d’una gran recerca realitzada per un submarinista marsellés Luc Vanrell i pel fundador d’una associació de recerca d’avions perduts durant la guerra, Lino von Gartzen.

Tot això es conta en una obra escrita per M. Vanrell i pel periodista Jacques Pradel -«Saint-Exupéry, l’ultime secret»- que ha d’aparèixer el 20 de mars en les éditions du Rocher.

Les més diverses hipòtesis han circulat sobre la desaparició de Saint-Ex, durant més de mig segle, fins a la descoberta al 1998, d’un braçalet amb el nom de Saint-Ex, en la xarxa d’un pescador de Marsella.

Dos anys després, Luc Vanrell trobava restes del Lightning prop de l’illa de Riou a Marsella i demostrava que provenien de l’avio de l’escriptor. Les restes eren remuntades a la superfície l’any 2003 per la societat d’exploració i de treballs submarins Comex. Un número de sèrie en la carlinga permetia identificar l’aparell.
Al costat de les restes del avió de l’escriptor, es van trobar les restes d’un Messerschmitt alemany , el que va orientar la recerca cap a Alemanya.

“Podeu aturar la recerca, sóc jo qui va abatre Saint-Exupéry” va declarar Horst Ripperts quan Lino von Gartzen el va contactar.

Va partir el 31 de juliol de 1944 de Borgo (Alta Còrsega) a bord del seu Lightning P38 en una missió de reconeixement i d’observació fotogràfica per a preparar el desembarcament de Provença. Saint-Exupéry ja no va retornar mai més a la seua base.
Els trossos de l’avió de l’autor del Petit Príncep i de Pilot de Guerra van ser duts el juny del 2004 al museu de l’Aire i de l’Espai de El Bourget.

Liberation.fr

Ja sabíem que el príncep, el de les coses belles que només es poden veure amb l’ànima i no amb els ulls, havia desaparegut en el mar, que s’havia estavellat, que el seu cos jeia envoltat d’estrelles i de peixos de colors als fons de la Mediterrània, ara ens hem assabentat que l’havien assassinat; víctima de les guerres. Maleïts covards, maleïts assassins, maleïdes guerres, maleïts homes que només veuen amb els ulls! Fins ara, pensàvem que, potser havia estat un infart, una errada mecànica, però no, havia estat la crueltat de les armes. Ell mateix no creia en les guerres, deia que la guerra no és cap aventura, que és una malaltia. I de sobte va caure del cel com una estrella fugaç a trobar-se amb les altres estrelles del mar. Amb ell van caure la poesia, els baobabs, les roses, les nostres lectures d’adolescents, els nostres somnis. Els projectils d’una guerra cruel com totes van acabar amb l’home. Ens queda la seua obra, les seues paraules que cap projectil, cap arma, cap maleïda guerra podrà ja arrencar dels ulls i dels cors d’aquells que hem tingut el privilegi de llegir la seua obra... I el petit príncep va espentar amb totes les seues forces cap amunt i va tornar a surar els cels, a trobar-se amb el seu planeta, els baobabs, la rosa... perquè allò essencial es invisible als ulls, només es pot veure bé amb el cor.

Foto de Barcelona.

2008-03-13T15:12:00.005+01:00

Remenant per un calaix, he trobat una carpeta amb fotos velles. Entre elles, aquesta: Una foto feta a l'abril del 2003 a Barcelona. És al casc antic de la ciutat, on es troba la sala d ball La Paloma. M'hi vaig trobar aquell mes de primavera, farà prompte cinc anys, en uns dels meus viatges a aquesta ciutat dels prodigis. Ho és, ho és. Tant de bo algun dia hi torne!

Pont.

2008-03-11T19:01:00.003+01:00

Sempre m'han agradat els ponts. Aquest el vaig fotografiar el darrer mes de desembre en algun lloc entre les comarques de la Foia de Bynyol i de la Plana d'Utiel.

PEL·LÍCULA: IT'S A FREE WORLD (2007).

2008-02-28T15:59:00.005+01:00

He vist l’última de Ken Loach. M’ha agradat molt. És aquest un director incòmode per a molts perquè mostra les misèries del nostre món i això és perillós per als qui mouen els fils de tot açò. Loach no pretén buscar la llàgrima fàcil sinó remoure consciències. A banda del tema que tracta i de la valentia de com ho fa, la manera com ho conta m’ha agradat. En ser un tema social podria, fàcilment, cauré en l’avorriment, però no ho fa. Construeix un film amè i molt visual, que no et fa perdre l’interès fins que veus el The End. Un apunt, l’amazona, en la moto per l’autopista, supose que és una llicència visual-poètica del mateix director, en tot cas és efectista.

En cap moment, el director ens disfressa el que ens conta i quin és el seu missatge. Clarament és el seu un cinema social amb una càrrega ideològica ben clara per a denunciar l’injustícia allà on la veu. Tracta ací, de la mà del seu guionista, Paul Laverty ( Millor guió amb aquest film a Venècia, 2007), la contractació d’immigrants de països de l’est al Regne Unit i els abusos laborals que aquests pateixen, aprofitant-se de la seua desesperació per a sobreviure en un país estranger. Sembla que en aquest món lliure, del capitalisme salvatge, tot val. Un món on es veuen els altres ésser humans no com a persones sinó com a productes dels quals treure profit. Molt interessant la conversa que mantenen Angie i el pare en el parc sobre la situació laboral tan distinta que viu ella i que ha viscut el pare, 30 treballs ha tingut ella i un treball va tenir son pare en 30 anys. L’home intenta fer reflexionar, inútilment, la filla explotadora però ella esta cada vegada més ficada en aquest món inhumà i cruel. Com son pare li diu: si no s’atura aquesta espiral d’abús cap als immigrants, tot anirà pitjor per a tots, ja que els seus propis fills hauran de competir amb persones que guanyen la meitat i fan el doble de treball.

Angie (molt bona interpretació de Kierston Wareing) treballa en una empresa especialista en captar treballadors provinents de Polònia. Abusada sexualment pel seu cap, ha d’abandonar el treball i decideix muntar amb la seua millor amiga, Rose, un negoci paregut. Creuen poder fer-ho sense problemes. Però tot és més complex del que elles creuen i descobriran el poder de les màfies i… ( no conte més).

Tant el director com el guionista denuncien l’injustícia social dels immigrants ( en altres pel•lis eren obrers nadius, ara són immigrants) i malgrat que tot està ple de desesperança i una visió negativa, l’història està concebuda com una trama d’aprenentatge per a Angie. La jove emprén l’aventura o desventura laboral immersa en la seua pròpia vida personal desgavellada que ens presenta, alhora, el director amb un quadre familiar desesperançador; ella busca alguna cosa que mai no acaba d’arribar per tal de trobar una estabilitat emocional, laboral i familiar.

Acusen Loach de què sempre conta el mateix ( de ser un dejà vu) i de ser massa didàctic; sí, esclar que és un director que abunda en els temes socials, i és que els temes socials no hi deixen de estar i amb diverses cares es van manifestant al llarg dels temps. La conversa entre pare i filla és ben clara. La situació laboral amb els immigrants no existia abans com existeix ara i abans de la Thacher els obrers no estaven en la mateixa situació ( d’això ens parla en altres de les seues pel•lis). Algú haurà de parlar-ne’n. El món que hi ha fora és així. Momés cal donar un tomb. Per molt que alguns facen tot el possible per amagar-lo. Gràcies que hi ha gent com Loach que fa un cinema compromés. I és que és tan incòmode això de remoure consciències! Una pel•li valenta feta per gent valenta, també, com Ken Loach capaç de fer-la. Pel•li valenta com algunes altres, em venen a la ment dos altres grans pel•lícules com són Dirty Prettty Things, 2002, de Stephen Frears i Eastern Promises, de David Cronenberg, 2007. Pel que f a aquest film, irònic el títol: En un món lliure?

Parlava en el comentari de Juno sobre la versemblança. Doncs aquesta, malauradament, sí que és versemblant, mira per on.

foto: Natura.

2008-02-25T00:59:00.005+01:00

Podria ser aquesta foto de molts llocs però, també, és de la Serra d'Espadà. Hauré de replantejar-me la idea del fotobloc per tal d¡ordenar una mica les imatges. A vore...

Etienne Daho & Charlotte Gainsbourg: If

2008-02-23T21:44:00.003+01:00

Etienne Daho és tota una llegenda a França, té una discografia molt completa plena de matiços I grans cançons i ha imposat un estil únic. Prové de la onada del Rock de Rennes, de principis dels 80 i amb una desena d’albums d’estudi ha esdevingut un heroi culte del pop francès. Fa poc ha tret el seu darrer treball, L’Invitation.

Charlotte Gainsbourg és actriu i cantant, filla ni més ni menys que del gran Serge Gainsbourg i de Jane Birki (Uff!).

L’any 2003, Daho treu Révolution i amb ell el single If en duet amb la Charlotte. D’una sensualitat extrema. És una cancó preciosa, de gran bellesa I amb una gran interpretació. M’encanta aquesta cancó i com la canten tots dos.

El vídeo:

Aquesta és la lletra:

If excessif, accro, compulsif
If adhésif, over réactif
If exclusif et trop émotif
If impulsif qui est le fautif ?
If intrusif, plus combatif, sous sédatif en soins intensifs, cherche le motif
If négatif, maladif, inexpressif et plus vraiment vif, cherche le motif
If trop captif et décoratif
If défensif, à cran, offensif
If incisifs, mes coups de canifs
If agressif, qui est le fautif ?
If intrusif, plus combatif, sous sédatif en soins intensifs, cherche le motif
If négatif, maladif, inexpressif et plus vraiment vif, cherche le motif
If évasif, approximatif
If c'est plus l'kif, de jouer au calife
If trop nocif et trop addictif
If fugitif, maniaco dépressif
If trop massifs, abusifs, à ton actif, les coups successifs, trop lourd le passif
If décisif, je m'rebiffe, mon départ est impératif et définitif, définitif.

A la Serra d'Espadà: Almedíjar.

2008-02-23T00:06:00.009+01:00

Aquesta foto la vaig fer a les acaballes del darrer any 2007. El poble és Almedíjar, a l'Alt Palància, al cor de la Serra d'Espadà. Té vora 300 habitants i està rodejat d'arbres i muntanyes, una meravella. Em va agradar com m'havia quedat la foto, em recorda a una foto dels anys 60.

Juno, pel·lícula.

2008-02-21T20:24:00.004+01:00

De tornada a casa, he passat pels multicines a vore que fein i he decidit vore una pel·li a l’atzar. Hi tenen la virtut de posar uns cartellets amb una sinopsi de cada pel·li. M’he decidit per aquesta tot i arriscant-me a què fóra una pel·li d’adolescents malgrat que no tenia molta pinta. No sé ben bé perquè però en llegir m’ha vingut un record a Little Miss Sunshine. Doncs he encertat en la tria.

M’he trobat amb un film amb aire d’independent, alegre, atrevit que parla de l’amor, el compromís, del respecte, la llibertat i la responsablitat dels propis actes sense fer-ne un drama, d’una manera fresca i entranyable amb uns diàlegs bens construïts i molt amens. Una pel·li enginyosa, positiva i singular com la mateixa protagonista, una Ellen Page d’una mordaç intel·ligència gens afectada que broda el paper i que m’acabe d’assabentar està nominada a l’Oscar. Una peli i una protagonista que com diu la mare del nòvio ( ella ho fa amb un to despectiu) “és tan diferent”.

Que la història no és verosímil? Tant me fa! Jo, al cinema, no vaig a buscar, expressament, que em conten històries reals. Si em conten bé quelcom que pot succeïr a la realitat, fenomenal, però si no, no passa res, no és un punt negatiu.

Una vesprada avorrida, Juno deideix mantenir relacions sexuals amb l’encisador i senzill Bleeker. Enfrontant-se a un embaràs imprevst, ella i la seua millo amiga elaboren un pla per a trobar per al xiquet que Juno espera la perfeca parella de pares i...

Serge Gainsbourg.

2008-02-20T19:58:00.005+01:00

SERGE PER SERGE.

1. La lletjor té quelcom de superior a la bellesa: dura més.

2. Jo encarne tot el que els xicons volien ser: marginal, un poc anarquista, però no massa. I és un luxe poder ser així i tenir tant d'èxit.

3. L'amor sense filosofia és com el cafè. Es queda fred de seguida.

4. No sóc un cínic com alguns pretenen, sóc un romàntic. M'he fet cínic com reacció a la gent, que sempre m'ha tirat a la cara la meua lletjor i la meua franquesa.

5. No tinc res a dir sobre la felicitat. En general, no m'interessa. Tinc moments feliços amb algunes dones i me'ls guarde per a mi. El que deixe per al públic són els meus moments turbulents.

6. No puc donar-vos la recepta d'una bona cançó, però sempre puc ensenyar-vos a preparar un bon còctel de bourbon.

7. Quan es té, com jo tinc, l'anima doblada com un fetus, cal provocar perquè es dscontraga.

8. Hi ha una frase terrible de mon pare que sempre m'ha angoixat: " Perquè serveix la fama si és perquè et vejam tan poc?"

9. Posar-se una màscara és una bona defensa. Jo crec que l'he duta durant massa temps i ja no aconseguisc treure-me-la. Per davant està tota aqueixa mascarada de la vida i darrere, un negre anònim que fa el treball: aqueix sóc jo.
10. En definita, mai no he deixat de ser un xiquet tímid i secret, la qual cosa implica candor, innocència, insubmissió i salvatgisme.

Aquestes frases pertanyen al llibret de la capsa triple antològica de De Gainsbourg à Gainsbarre (Phillips, 1996).

Ací cantant L'Anamour ( sense cigarret):

Sweeney Todd: The Demon Barber of Fleet Street (2007).

2008-02-19T20:25:00.003+01:00

Sweeney Todd: The Demon Barber of Fleet Street (2007).

Finalment, he pogut anar a vore-la. M’agrada Tim Burton, les històries que conta i la manera que té de contar-les i si ho juntes tot, millor. La pel·lícula no m’ha defraudat. Una història tenebrosa molt ben contada amb una estètica i una posta en escena impactant digna de Tim Burton que, com pocs cineastes, és capaç de tenir un món propi. A més, un bon musical; de fet, és l’adaptació del celebrat musical de Broadway. Els actors estan a l’alçada. Depp, excepcional i ,a mi, la Carter sempre m’ha agradat, encara recorde com li arrencaven el cor en el Frankenstein de Kenneth Branagh i torne a tremolar. Així i tot jo li trauria algun que altre raget de sang.

Kosovo, independent.

2008-02-18T21:13:00.004+01:00

Com estava previst, el Parlament de Kosovo ja ha aprovat la declaració d'independència unilateral de la demarcació sèrbia de majoria albanesa.

Els 109 diputats presents en el Parlament han votat a favor de la independència d'aquest territori entre aplaudiments i crits de goig, mentre que en els carrers de la capital milers de manifestants enarboraven banderes albaneses.

Després de la votació el president del Parlament, Jakup Krasniqi, ha dit que a partir d'aquest moment "Kosovo és un estat democràtic, lliure i independent".

Benjamin Biolay - Négatif

2008-02-17T23:40:00.002+01:00

Un gran cantant i una gran cançó: Benjamin Biolay i Négatif.

La lletra:

Du dernier décan
Je suis natif
Je suis turbulent
Je suis négatif
Poussé par le vent
Sur quelques ifs
Me suis vidé de mon sang
Trop émotif
Je rêve d'un printemps
Définitif
Car mon âme n'est que tourments
D'une épitaphe
Gravée pour longtemps
Dans les récifs
Je reste pourtant
Dubitatif

Face à l'étendue
De ma peine
Que n'ai-je entendu
Les sirènes?
Face à l'étendue de ma peine
Je me baignerai nu
Dans la Seine

Mais mort ou vif
Je reste négatif
Puisque tout fout
Le camp

Després es queixen de què els diguen fatxes.

2008-02-09T20:26:00.001+01:00

Acabe d'entrar a la web d'un d'eixos diaris gratuïts per vore un article del qual parlaven en l'edició impresa que va caure a les meues mans l'altre dia al tramvia i em trobe amb aquest despropòsit:

Rajoy asegura que "quitará" a los matrimonios homosexuales el derecho a adoptar
...
EFE Madrid
El presidente del PP, Mariano Rajoy, ha asegurado que "quitaría" a los matrimonios homosexuales el derecho de adopción si gana las próximas elecciones, aunque no cambiaría la ley de "divorcio exprés", ni la del aborto
...
En una entrevista que publica hoy en 20 minutos.es...
Al ser preguntado si respetaría el derecho de adopción que se reconoce a las parejas homosexuales, Rajoy responde que no está "de acuerdo" y que "lo cambiaría", "les quitaría el derecho".

adn.es

Vegem: si és un dret, per què l'ha de llevar aquest pintamones? Per què ha de negar el dret a què un xiquet o una xiqueta puga gaudir d'una família que li dóne amor, estabilitat, educació..., en definitiva una vida de felicitat? Per què ha de negar a una parella de dos homes o de dues dones que s'estimen i volen compatir eixe amor amb un nen o una nena formant una família basada en l'amor, el respecte, la responsabilitat i la felicitat? Aquest home amb el que predica sí que vol destruir la família.

I aquesta gentola del PP són els que defensen els valors cristians? i ara que em conten una de vaqueros!!!! I és que aquestes coses sí que m'indignen. Crec que ja he argumentat la meua postura suficientment com per a poder dir que aquest carcamal és un FATXA perquè, entre d'altres, nega la llibertat a exercir aquest dret, tant per part dels adopats com dels adoptius, perquè va en contra dels xiquets, de les xiquetes, de les parelles, del carinyo, del amor de la felicitat. Ai Senyor!, i aquest i els seus seguidors dels partir són els mateixos són que s'ajunten amb els bisbes, els grups neocatecumenals i els grups cristians més reaccionaris i ens volen donar lliçons de llibertat. Per cert, l'esperit cristià, dic jo, que el tindran allà ben amagat o pasando el finde en la Sierra, o en el apartamento de Jávea, però només és un dir, esclar. Per Déu! i mai millor dit. Quina gentola! Au, que els donen pel..., ai no, que...

Mercè Rodoreda.

2008-02-08T02:36:00.000+01:00

Aquesta nit a L'Hora del Lector al C33 a manera de celebració de l'Any Rodoreda, s'ha commemorat el centenari del naixement de la Mercè Rodoreda amb una conversa sobre la personalitat i l'obra de la novel·lista catalana més popular i reconeguda de tots els temps.

Emili Manzano ha xerrat amb la professora de literatura catalana de la UAB, Maria Campillo, Mita Casacuberta (professora de literatura catalana de la Universitat de Girona) i l'escriptor i amic Biel Mesquida.

A més, en un reportatge preparat per Marina Espasa i Enric Juste, han opinant sobre na Rodoreda, els especialistes, biògrafs, artistes...: Josep Mª Castellet, Jordi Cornudella, Joaquim Molas, Maria Bohigas, Montserrat Casals, Carme Arnau, Marta Pessarrodona, Mercè Ibarz, Josep Maria Benet i Jornet i Martí Sales.

I al clip «vérité» enregistrat per la Marina Espasa i l'Enric Juste especialment pels visitants del bloc del Sr. Boix, la Maria Bohigas, responsable de Club Editor, ens parla de la literatura de Mercè Rodoreda. Del bloc de elsenyorboix

1. La importància i gruix literari que té l'autora la dóna la capacitat que té a través del temps a ser llegida per generacions i persones molt diferents i a fer-ne lectures molt diverses.

2. No és l'autora d'una o dues novel·les només. És també una poetessa.

3. És una escriptora amb gran disciplina literària molt rigorosa, amb un món literari, de lectures molt cultivat. És una autira molt exigent.

4. La Rodoreda és tot el contrari de l'espontaneïtat, en ella l'espontaneïtat és un artifici perfectamenet dominat per ella.

Un parell de fotos.

2008-02-07T19:43:00.000+01:00

1.De Formes.

2.Nu nocturn.

Pins i muntanyes d'Espadà.

2008-02-05T22:37:00.001+01:00

També a la Serra d'Espadà:

Boira surant verds.

2008-02-05T18:03:00.000+01:00

Aquesta foto la vaig fer la darrera tardor a la Serra d'Espadà. L'he titulada Boira surant verds.

This Charming Man. The Smiths.

2008-02-04T22:17:00.000+01:00

Aquesta cançó m'agrada molt. És genial! La vaig redescobrir no fa molt, farà cosa de dos, potser tres anys, gràcies a una amiga pegolina fanàtica dels Smiths.

"This Charming Man" és una cançó composada pel guitarrista Johnny Marr i el cantant i lletrista Morrissey. Va ser el segon single del grup llençat l'octubre del 1983. La cancó parla d'un dels temes recorrents dels Smiths que és la ambiguitat sexual.

Les lletres de moltes de les cançons dels Smiths han estat valorades pels crítics i l'ambigüitat sexual, la bisexualitat i l'homoerotisme mostrats suggereixen una visió de les actituds i de les experiències passades per Morrissey. El primer vers, meravellosament evocador, ja marca el divertit enginy que recorre la resta de la cancó. Parlant dels versos inicials, "Punctured bicycle / on a hillside desolate / Will nature make a man of me yet?", Sheila Whiteley, Professora de Música Popular de la Univeristat de of Salford, suggereix que Morrissey es refereix a un rite de pas i en altra part de la cançó en la qual es refereix al seient d'un passatger suggereix que s'està referint a un fet real de la seua vida.

Morrissey sovint es refereix a un foraster desviat en les seues lletres, que, en aquest cas, es representa pel "charming man" del títol de la cançó que ofereix el jove fer un tomb quan la roda de la seua bici es punxa. És un breu encontre, en part una atracció homoeròtica. Nabeel Zuberi assenyala que, en les lletres de Morrissey, sovint els protagonistes són homes de classe obrera en situacions homoeròtiques.

Com en altre moltes composicions de Morrissey, a la cançó apareix un vers tret d'una pel·lícula de culte; en aquest cas, el vers "A jumped-up pantry boy who never knew his place" està adaptat de la pel·li de 1972 Sleuth.( La Huella, aquella pel·li extraordinària del Mankiewicz, interpretada, magistralment per Laurence Olivier i Michael Caine).

L'informació l'he treta de la Wikipedia (en anglès) i l'he resumida i traduïda al català.

Siga com siga, tant la lletra com la música són una passada.

Ací el vídeo:

Blocs de Pere Vilanova.

2008-02-03T21:23:00.000+01:00

El Pere Vilanova és un noi català de 19 anys amb un munt de projectes: escriptor, músic... ell mateix ho conta al seu bloc. Es pot escoltar la música que fa al seu myspace. I ho fa però que molt bé. Es poen escoltar alguns dels seus temes al myspace.

Névoa: Lisboa á noite.

2008-02-03T03:54:00.000+01:00

He aconseguit pujar al bloc aquest fado. Crec que es tracta de Lisboa á noite, del disc Fados i Fades.

Get this widget

Track details

eSnips Social DNA

Névoa: Fados en català.

2008-02-03T03:10:00.000+01:00

La Névoa és una cantant de fados en català. Bo, això no és cert del tot, bo, en part sí ho és. M'explique: Acabe de descobrir-la a un programa de música al Canal 33, crec que es diu Clàssica. Pel que he pogut esbrinar, té editats tres discs en portugués i acaba de fer un treball de fados en català que s'anomena Entre les pedres i els peixos. Li han fet una entrevista i han sonat alguns fragments de les seues cançons. Pinta molt bé la cosa. He d'admetre la meua desoneixença, fins ara, així com la meua satisfació en haver-la trobada. Més val tard que no mai. La Névoa és la Núria Piferrer i esl seus treballs, en portugués, són Fado distraido, Mar de Fado i Fado i Fades. Lloada pel mateix Saramago. Ara s'ha atrevit a fer fado en català i li queda que molt, però que molt bé i és el que té la nostra bella llengua, que tot li para bé.

Névoa, com ja he dit, és la Núria Piferrer, una cantant atrapada per la melangia del fattum i pels versos d'uns poetes que li inspiren idees musicals carregades de serenitat i tendresa. L'espectacle Entre les pedres i els peixos és una selecció de melodies tradicionals de fado combinada amb la musicació de poetes com Enric Casasses, Feliu Formosa i Josep Maria de Sagarra, entre altres. El desamor, la traició i l'abandó són less temátiques dominants. Aquest nou espectacle està inspirat en l'univers del fado més essencial i per encarnar aquestes històries tenim Ofèlia, que entre les pedres i els peixos va seguir el seu destí.

Aquesta és la seua web oficial.

Qualsevol nit pot sortir el sol.

2008-02-02T23:48:00.000+01:00

Perquè... qualsevol nit pot sortir el sol.

Get this widget

Track details

eSnips Social DNA

QUALSEVOL NIT POT SORTIR EL SOL
(Jaume Sisa)

Fa una nit clara i tranquil.la, hi ha la lluna que fa llum,
els convidats van arribant i van omplint tota la casa
de colors i de perfums.
Heus aquí a Blancaneus, en Pulgarcito, els tres porquets,
el gos Snoopy i el seu secretari Emili, i en Simbad,
l'Ali-baba i en Gullivert.

Oh, benvinguts, passeu passeu, de les tristors en farem fum.
A casa meva és casa vostra si que hi ha cases d'algú.

Hola Jaimito, i doña Urraca, en Carpanta, i Barba-azul,
Frankenstein, i l'home-llop, el compte Dràcula, i Tarzan,
la mona Chita i Peter Pan.
La senyoreta Marieta de l'ull viu ve amb un soldat,
els Reis d'Orient, Papa Noël, el pato Donald i en Pasqual,
la Pepa maca i Superman.

Oh, benvinguts, passeu passeu, de les tristors en farem fum.
A casa meva és casa vostra si que hi ha cases d'algú.

Bona nit senyor King Kong, senyor Asterix i en Taxi-Key,
Roberto Alcazar i Pedrín, l'home del sac, i en Patufet,
senyor Charlot, senyor Obelix.
En Pinotxo ve amb la Monyos agafada del bracet,
hi ha la dona que ven globus, la família Ulises,
i el Capitán Trueno en patinet.

Oh, benvinguts, passeu passeu, de les tristors en farem fum.
A casa meva és casa vostra si que hi ha cases d'algú.

A les dotze han arribat la fada bona i ventafocs,
en Tom i Jerry, la bruixa Calixta, Bambi i Moby Dick,
i l'emperadriu Sissi.
I Mortadelo, i Filemón, i Guillem Brown, i Guillem Tell,
la caputxeta vermelleta, el llop ferotge, i el caganer,
en Cocoliso i en Popeye.

Oh, benvinguts, passeu passeu, ara ja no falta ningú,
o potser sí, ja me n'adono que tan sols hi faltes tu.
També pots venir si vols, t'esperem, hi ha lloc per tots.
El temps no conta, ni l'espai, qualsevol nit pot sortir el sol.

El professor Von Aschenbach i jo.

2008-02-02T23:08:00.000+01:00

Avui no ha eixit el sol i, després, sí ho ha fet. Més aviat, pareixia un dia centroeuropeu, més propi de Munich que d'una ciutat mediterrània. Després, els núvols han marxat, una estona, i han lluït els primers rajos sobre el cel de la ciutat. Malgrat tot no calfava tant com dies anteriors. El tramvia m'ha dut vora l'escuma de la mar. No era Venècia ni el Lido, era València i la Malva-rosa però jo m'assemblava al Gustav, cada vegada m'hi assemble més: la bufanda, les ulleres, la mirada fosca i perduda cercant no sé ben bé què o no res- això és el que hi he pensat-; he sentit fred, he descansat en una cafeteria i davant un cafè amb llet, he mirat més enllà de les ones i he meditat sobre aqueix mateix mar, fa uns cent anys i que hi va haver un atre professor que..., però he caigut que no va existir més que a la ment d'un escriptor alemany o... no era el Gustav el mateix escriptor? i, aleshores, he pensat que diuen que es va inspirar en Mahler per al personatge...; en tot cas, la imatge em persegueix: cada vegada m'hi asemble més: la bufanda, les ulleres, la mirada, i més coses de les quals em fan vergonya escriure.

Feia un mes!

2008-02-02T22:57:00.000+01:00

Uff!!! Feia un mes que no havia pogut entrar al bloc. Avui per fi ho he fet. M'he trobat amb una agradable sorpresa, amb un comentari del David. He visitat el seu bloc: El blog del Comandant Rampas. He fet una ullada i l'he trobat molt interessant.

FELIZ REPUBLICANO 2008.

2008-01-01T20:06:00.000+01:00

Ja arribat el 2008. Un any més vells. C'est la vie, mon ami. En fi..., siga com siga..., aquestos darrers dies de vacances, he aprofitat per fer algunes excursionetes i en una d'elles em vaig trobar que, al bell mig del poble, ens/ es felicitaven l'arribada de l'any nou tal i com ho veieu a les fotos. Era al poble de Buñol/Bunyol a la comarca de la Foia de Bunyol. Al costat de la plaça principal del poble (Plaza del Pueblo), penjava un cartell ben gros com es pot veure. Per a més curiositat, d'una banda del carrer, l'Agrupació Republicana del poble, de l'altra l'Església de Sant Pere. Pel que he pogut esbrinar, aquest bonic poble té una gran tradició republicana que, encara a hores d'ara, continua. Doncs això: Feliç Republicà 2008!

Barri de Velluters (III).

2007-12-30T19:47:00.000+01:00

Pintades al Barri de Velluters de la ciutat de València.

1. Art al barri (1).

2. Art al barri (2).

3. Respectem el cor de la ciutat.

Barri de Velluters (II).

2007-12-30T19:25:00.000+01:00

Pintades al Barri de Velluters de la ciutat de València.

1. Estàs al barri. Aquest barri no ix a les guies turístiques.

2. Volem un barri peatonal.

3.Més jardins al barri perquè puguen jugar els nanons sense la por de què els xafe un cotxe.

Viatge a la Serra d'Espadà.

2007-12-23T20:27:00.000+01:00

Ahir vaig passar el dia viatgant per la impressionat Serra d'Espada. L'embolcall d'un vent menut poc i fred, un pessic humid; un immens silenci, gran, tan gran..., camins estrets, un mantell de verds delirants ancorats pels bruns del terra. Un d'aqueix dies que tant m'estime: tan gris, amb tot el cel ben rullat de blancs i foscos. I encara el penetrant silenci que nodreix el cor escletxat, estrella llarga i prima. Un gran dia. L'hivern ja és ací. Unes fotos:

Vídeo sobre el tancament del repetidor de La Carrasqueta.

2007-12-21T14:15:00.001+01:00

Arran del tancament del repetidor de la Serra de La Carrasqueta, es troba a youtube, darrer dia 13, aquest vídeo; el luctuós fet va ocórrer el dia nou i, amb tot l'enrenou llegint per ací i per allà, buscant informació per tot arreu, se me va oblidar posar-lo al bloc. Ara m'ha vingut al cap. Ací està. És una sàtira, una pel·li de por, de molta por. En aquest cas, desgraciadament, no és ficció.

Com aconseguir l'Ovidi se'n va a Palau.

2007-12-21T14:02:00.000+01:00

La Joana em comunica que el CD- DVD de l'Ovidi se'n va a Palau es pot aconseguir a través d'aquesta web: http://www.propaganda-pel-fet.info/. Bona notícia i, de nou, gràcies a la Joana.

L'Ovidi se'n va a Palau. Homenatge en CD+DVD

2007-12-19T23:10:00.000+01:00

L'estimada Joana des del barri de Gràcia em fa arribar aquesta estupenda notícia. Tinc unes ganes d'aconseguir-lo!!!!

L'Ovidi se'n va a Palau. Homenatge en CD+DVD
FELIU VENTURA ESCRIVIA UN ARTICLE A L’ENDERROCK L’OCTUBRE DEL 2004 ON RECLAMAVA EL 2005, ANY OVIDI MONTLLOR, AMB MOTIU DELS 10 ANYS DE LA SEVA MORT. QUI LI HAVIA DE DIR QUE EL SEGÜENT I L’ALTRE ES CONVERTIRIEN EN HOMENATGES AL CANTAUTOR D’ALCOI. I NO NOMÉS AIXÒ, SINÓ QUE ELL, VENTURA, PRODUIRIA EL MACROCONCERT QUE VA FER TORNAR A SONAR LES CANÇONS DE MONTLLOR AL PALAU DE LA MÚSICA CATALANA DE BARCELONA, EL 15 DE MAIG DEL 2006. AQUEST DESEMBRE SURT A LA VENDA EN CD I DVD L’OVIDI SE’N VA A PALAU (PROPAGANDA PEL FET!, 2007).

enllaç

Comunicat del SEPC davant el tancament de TV3 al sud del País Valencià.

2007-12-18T19:53:00.000+01:00

Comunicat dels estudiants i de les estudiantes de Filologia Catalana i del SEPC davant el tancament de TV-3 a les comarques del sud del País Valencià.

Hui, ens tornem a trobar a la Facultat de Filologia, Traducció i Comunicació de la Universitat de València per denunciar un nou atac a la nostra llengua. Una pràctica molt corrent d'aquest govern valencià que els estudiants de Filologia Catalana hem patit i seguim patint de primera mà: deshomologació de títols, oïdes sordes a les sentències dels tribunals, secessionisme al currículum d'ensenyament a l'ESO... Però aquesta vegada ens concentrem enèrgicament per fer públic el nostre rebuig davant els atacs a la llibertat d'expressió que estem patint al País Valencià.

Ja fa temps que el Partit Popular va iniciar una campanya a fi d'aconseguir el tancament de TV3 amb uns objectius clarament electoralistes. Passat diumenge dia 9, a pocs mesos de les pròximes eleccions generals, el repetidor de la Carrasqueta que emetia la senyal de TV3 al tot el sud del País Valencià fou tancat sense previ avís i de nit, donant a conèixer l'actitud antidemocràtica i covard dels nostres governants. El fet que el tancament es realitzara en aquestes condicions és degut a què la darrera vegada que ho intentaren, la resposta popular va ser tan contundent que no pogueren ni arribar al repetidor.

Com a membres de la comunitat educativa que som, denunciem aquest acte, la finalitat del qual és atacar de nou la llengua i la cultura catalanes i així, apropar-se als sectors més radicals del feixisme anticatalanista -disfressat de valencianisme- de cara a les properes eleccions. Però no es tracta d'un fet aïllat, ni d'una actitud pròpia d'un passat no molt llunyà. L'atac a la pluralitat d'informació i d'expressió, mitjançant la censura per part del Partit Popular al País Valencià el vam poder comprovar quan es donaren les freqüències de la TDT als mitjans propers a aquest partit i deixaren sense llicència canals com InfoTV, una televisió en la nostra llengua i crítica amb la lamentable gestió del Partit Popular dels darrers anys.

Tampoc podem oblidar la part de culpa que tenen la Generalitat de Catalunya i el seu president José Montilla, el ministre d'Indústria Joan Clos i el govern espanyol. Només hauria calgut que el Ministeri d'Indústria s'haguera posicionat a favor de les emissions de TV3 al País Valencià per aturar una decisió, possiblement, fora de la legalitat, com s'assenyala des d'ACPV Però l'experiència ens torna a demostrar aquests dies que, quan es tracta d'atacar els drets lingüístics i culturals del poble català, tant el Partit Popular com el PSOE (i les seues sucursals PSPV-PSC), s'uneixen còmodament.

No serem nosaltres qui nomenem ací les mancances de la televisió pública principatina, ni les més que evidents mostres de manipulació i infàmia pròpies de la televisió pública valenciana i balear. Hem d'apostar per un espai comunicatiu propi per al nostre país, els Països Catalans, amb mitjans de comunicació públics i de qualitat. El tancament de TV3 al País Valencià és un episodi de genocidi lingüístic. Per això, des del SEPC, com a eina d'acció estudiantil, encoratjats per les pròpies estudiantes i professores d'aquesta facultat, hem decidit mobilitzar-nos davant aquest nou exemple de persecució política.

Només una resposta contundent de la societat catalana en el seu conjunt, acabarà amb aquest nou atac a la nostra llengua, a la llibertat d'informació i d'expressió.

Estudiants i estudiantes de Filologia Catalana Sindicat d'Estudiants dels Països Catalans (SEPC) València, 13 de desembre de 2007 _ SINDICAT D'ESTUDIANTS DELS PAÏSOS CATALANS

Continuem volent TV3 a tot el País Valencià i Homenatge a la TV3.

2007-12-16T19:58:00.001+01:00

Arran de l'atac tiranic del tancament del repetidor de la Serra de La Carrasqueta que impedix que es puga rebre la senyal de la televisió catalana a les comarques del sud d'Alacant, ara més que mai, volem gaudir de les televisions i ràdios catalanes al País Valencià. Amb nocturnitat, per evitar així protestes i testimonis, el govern de la Generalitat Valenciana, com ja he referit, detenidament, al bloc, dugué, el dia nou, a terme un fet insòlit a l'Europa democràtica del segle XXI, impedir als ciutadans veure lliurement una televisió democràtica, plural, de qualital, en la nostra llengua. Per primera vegada en l'Europa unida del segle XXI, en una època sense fronteres i quan els ciutadans poden captar les emissions de qualsevol televisió del món, un govern ha impedit per la força la lliure recepció d'un canal televisiu totalment democràtic, respectuós a més no poder amb els drets humans, per part d'aquells ciutadans valencians que així ho volien. La TV3 els hi feia nosa al seu projecte 'chavista' de mitjans audiovisuals, per això se la volen carregar.

Per cert, on estan tots aquells mitjans de comunicacions valencians i espanyols que posaven el crit al cel quan Chávez va obligar a aquella emissora a emetre per cable? Menuda es va armar! El van posar a caure d'un burro? Perquè ara callen com putes!!!!!!! Sí, sí... els fatxes i els pseudoprogres... on s'han clavat? En els claveguerams de les seues conciències? Quin cinisme! El cinisme? La pitjor de les recompenses.

HOMENATGE A LA TV3. LA PRIMERA QUE VA EMETRE EN LA NOSTRA LLENGUA AL PAÍS VALENCIÀ:

Continuem amb la Família dels fesols i naps.

2007-12-16T19:27:00.000+01:00

7. Faltava el Nando o, més pròpiament dit, Fernando. Què qui és aquest xicot de dos metres d'alçada i cara de porc degollat? Vosaltres què en creieu? És una altre de la colla dels de la cigarreta i la cervesa a la mà. Camina tot espatarrat com si anara muntnant a cavall perseguint als indis sioux allà per las lejanas praderas repletas de espléndidos ejemplares de robustos búfalos però a peu. Bo, el Nando és el germà del Ricardo i per tant fill de la tafanera de la Amelia i del sopabobes del Ricardo pare i cunyat de la megapija de la Mari, tiet del Jaime i del Ricardet per part de pare i padrí del primer. Afegirem que els seus hobiies són fumar, beure cervesa, menjar, veure pel·lícules de dubtós gust espatarrat- com no!- al sofà i treballar molt poc. De fet, d'ofici és fluix. El tenen a la fàbrica perquè a algun lloc s'ha d'estar i com que per a això està la família, així té un sou. Però como el hombre no puede estar solo... El Nando té nòvia. Tira-li més herba al burro.

7. Vicky, la nòvia del Nando: Aquesta té unes cames llargues com el pont de Calatrava, cabell ros tenyit, un tatuatge d'una papallona roja al coll, sol vestir amb uns pantalons ben cenyits a punt d'escaparse'n i amb talons de, com a mínim deu centímetres. Tot això amanit en una xicona que passa de llarg el metre noranta. Cocktail explossiu: sembla un putot verbenero. Per a acabar-ho d'enllestir, treballa de dependenta en Ralph Lauren. Tot un cromo.

Dallas a la Valenciana: Dallas amb fesols i naps.

2007-12-16T02:35:00.000+01:00

DALLAS AMB FESOLS I NAPS (I):

Ací podria començar la història d’una família del tipus de Dallas però a la valenciana, és a dir d’anar per casa. Una família adaptada a la terreta amb les circumstàncies que concorren tot i sabent que, com diuen al final de les pel•lis, cap personatge ni fet podria mai identificar-se amb algun de real malgrat que podrien estar inspirats en ells. Bo, jo avise, per si de cas, no siga que em caiguen demandes i querelles de 300. 00 € com als beneïts d’ACPV. Bé, al que anem. Aquesta colla… eiiiii, para el carro. Rectifique : els nostres estimats personatges pertanyen a una destacada família de la burgesia acomodada, propietària d’una mitjana empresa a la bella comarca de l’Horta, al bell mig del País Valencià- per a ells Comunidat Valensiana. Començaré fent un lleuger i passadís esbós dels principals personatges de la família en si mateixa.

1. Maria : la matriarca. 64 anys acabats de fer. Estudis: els justets. Exemplar de mestressa de casa a l’ús. Natural de La Pobla de Vallbona, al Camp del Túria. Com el seu poble no n’hi ha cap, tot s’ha de dir.

2. Saturnino: el patriarca, oriünd de Córdoba, però vingut a terres valencianes des de ben jovenet, se sent més valencià que una taronja borda i parla la llengua millor que tota la família junta. Fa sis anys, es va cansar de tota la família, jubilà, els va deixar la fàbrica, les set cases, les nou fanecades d’horta, els tres Mercedes, els dos Audis, el Porsche, es va endur un grapat de milions i va pegar a fugir amb una negra cubana de mamelles grosses com dos cànters i viu més feliç que el guerra, ves tu a saber per on para el cabró.

3. Vicente: el fill major. Un pijo, que, cada any canvia de cotxe i que presumeix de conèixer tot el fatxerio més granat del cap i capçal, el noranta per cent, mentida. Això que és diu, un fantasma. Volia fer-se l’amo de la fàbrica però va renyir amb la família, el van fer fora. Van estar un parell d’anys sense parlar-se. Va conèixer un mafiós immobiliari, es va posar a treballar amb ell, guanya tots els diners que vol i ha tornat a fer les paus amb la resta de la família- de moment-. Més avall parlaré de la seua dona i de les cinc filles.

4. Mari: La filla. És la que duu la part administrativa de l’empresa. Més pija que totes les filles de la Preysler juntes. Té dos xiquets, el Jaime i el Ricardet. Valencianista de pro i més blavera que el blau de la Reial Senyera.

5. Ricardo, el marit de la Mari; per tant cunyat del Vicente i gendre del Satur i la Maria. Aquest és el de qui las mata callando. Medix quasi dos metros, té cara de porc i el seu hobby es col•leccionar motos de luxe: en té cinc. Valencianista de pro, més blaver que el blau de la senyera, com sa dona, pel Valencia ( sense accent) moriria i mataria- sobretot això segon-. I això que és natural de Conca- bo, ell diria Cuenca-, parla valencià, ja veus quines coses. És un racista de collons. Diu que haurien de fer barris per allotjar tots plegats a sud-americans i negres perquè visqueren junts, que seria pel seu bé, que allí serien més feliços. Quin tio més cínic! A més, com no! ,odia, a mort, els catalans. Diu que haurien de fer una muralla xinesa i aïllar-los. Aquests són els punts fonamentals del seu ideari: racisme, feixisme, anticatalanisme i valencianisme ( potser, tot siga el mateix… ja sé, ja se que hi han valencianistes que no són tot això).

6. Carmen. La dona del Vicent. Una altra que las mata callando. Sempre la voràs amb la cervesa en la mà. Una mica soseta però no és antipàtica ni creguda. A més és del Barça, ja veus quina cosa. Però ella viu dels diners del mafiós del seu marit. Ni la Maria, ni la Mari, ni el Ricardo la poden veure. Bo, això ja ho comentarem més avant. La veritat es que no es poden veure ningú entre ells però han de guardar les formes. La Carmen i el Vicent tenen cinc filles i n’esperen una altra. Vegem: la Cecilia, la Penélope, l’Aurora, la Mónica, la Felicidad i a la que esperen- ja saben que serà xiqueta- volen posar-li Elsa. Tot noms en castellà, ésclar. Però ells són més valencians que ningú. Tira-li herba al burro!

7. Ricardo i Amelia. Ricardo i Amelia són els pares de Vicente, sogres per tant de Mari i consogres de Maria i Satur, que a saber per on pararà amb la cubana de les mamelles negres. Ricardo s’ha jubilat fa poc I és un calzonazos; no sé què dir-vos d’ell perquè quan parla no se li entén, ho fa molt baixet i com que no té dents. Un altre que, sempre, té, també, la cervesa i la cigarreta a la mà. La dona, Amelia és una tia dominant i xafardera. Sempre vol tindre raó i quan parla dicta sentència. En lloc de parlar, crida. És una maleducada. La Maria i la Mari no la traguen. Però dissimulen ben bé. La Mari dina cada diumenge amb els sogres. La Maria, tampoc, suporta el gendre, el Vicent, però el té cada dia a dinar.

De moment, ho deixe ací.

Ininde.

Vídeo sobre el Tancament del Repetidor de La Carrasqueta.

2007-12-13T18:58:00.000+01:00

He trobat a Youtube aquest vídeo sobre el tancament del repetidor de La Carrasqueta que fa que més de milió i mig de valencians no gaudisquen del dret a rebre informació i entreteniment plural i de qualitat en la seua llengua.

Tancament del repetidor de TV3 de La Carrasqueta.

2007-12-12T20:41:00.000+01:00

Atac contra la llibertat d’expressió, d’informació, contra un espai comú de comunicació per als catalanoparlants, contra la identitat d’un poble, contra un dels drets més bàsics; en definitiva, contra la mare que mos ha parit. I mentrestant molts mitjans de comucicació que, sempre tenen a la boca la paraula llibertat, al País Valencià i a Espanya, ben calladets no siga que molesten. Hala, i a empassar-s’ho….

Ací, més avall, la notícia com la donava l’Avui el dilluns i un parell de les que dóna el Levante, hui. Uns que volen negociar, altres que si el multiplex, i altres que encara creuen en Papa Nöel. Esta gent es pensen que estem faves. Quanta hipocresía!, quanta mala fe! Els molestava a ells molt que, lliurement, puguérem gaudir d’una televisió pública de qualitat i en la nostra llengua, o és que algú es posava alguna pistola al cap perquè la veieren? La vergonya era verda i es la menjà un burro. No en tenen. Ens volen dir què hem de llegir, què hem d’escoltar, què hem de veure i com ho hem de fer.

Després de les notícies, afegisc dos textos: el primer és del pastor protestant Martin Niemöller encara que el va popularitzar Bertold Brecht i el segon, la Cançó del Cansat de d’Ovidi. Més clar, aigua.

Tancament del Repetidor de TV3 a La Carrasqueta:

Des d'Acció Cultural del País Valencià s'insta a accelerar les negociacions perquè hi hagi reciprocitat en les emissions
El govern valencià tanca el repetidor de TV3 a Alacant
El tancament s'ha fet sense avisar, per evitar concentracions com les que el mes d'abril passat van impedir que funcionaris judicials precintessin el repetidor de TVC. Avui es complia el termini del jutjat
TV3 ja no es pot veure a les comarques d'Alacant, al País Valencià. Acció Cultural del País Valencià ha informat a Televisió de Catalunya que un tècnic de la Generalitat valenciana ha precintat el repetidor de TV3 a la Carrasqueta, entre l'Alcoià i l'Alacantí.

El tancament s'ha fet sense avisar, per evitar concentracions com les que el mes d'abril passat van impedir que funcionaris judicials precintessin el repetidor de TVC. Precisament aquest dilluns, es complia el termini donat pel jutge al govern valencià perquè fes efectiu el tancament forçós de les instal•lacions.

Des d'Acció Cultural del País Valencià s'ha instat els governs català i valencià que accelerin les negociacions perquè hi hagi reciprocitat en les emissions de TV3 i Canal 9 a tots dos territoris. Ara per ara, TVC no es pot veure a Alacant si no és per satèl•lit.

Reacció d'ERC
El portaveu d'ERC al Parlament, Joan Ridao, ha considerat avui que el tancament del repetidor de TV3 a Alacant decidit per la Generalitat valenciana "suposa un atac contra la llibertat d'expressió sense precedents" i "és absurd en un context de globalització en que es veuen tota mena de canals".

Segons el citat portaveu d'ERC, "el tancament del repetidor dut a terme pel govern valencià "representa una decisió política de contingut clarament electoralista, donada la proximitat de les eleccions generals" però, sobretot, "suposa un atac contra la llibertat d'expressió sense precedents en la nostra democràcia".

Joan Ridao ha advertit que l'acció del govern valencià del PP "entorpeix" el diàleg obert sobre la qüestió amb el govern català.

Aquest diàleg, ha assenyalat, "anava fins ara per bon camí" en la perspectiva d'"aconseguir la reciprocitat" de les emissions de TV3 en territori valencià i de les de Canal 9 en territori català, motiu pel qual el tancament del repetidor "només s'explica per motius polítics i electoralistes".

Unió veu "decebedora" l'actitud del Ministeri d'Indústria
El secretari general d'Unió Democràtica de Catalunya (UDC), Josep Maria Pelegrí, ha qualificat de "decebedora" l'actitud del Ministeri d'Indústria amb les emissions de TV3 al País Valencià. Per Pelegrí, "Clos no ha sabut arreglar un tema que va deixar pendent Montilla" quan era ministre d'Indústria, i ho ha atribuït a la "no voluntat" o la "incapacitat".

El govern català insta el govern valencià a signar un conveni
El Govern ha rebutjat el tancament del repetidor de TV3 d'Alacant qualificant-lo "d'acte hostil" i ha instat el Govern valencià a signar un conveni de reciprocitat. Segons el Govern el tancament del repetidor de la Carrasqueta és "inacceptable i inoportú" i l'entén com "un atac a la pluralitat, ja que limita una oferta televisiva consolidada durant anys".
Segons el Govern "les raons que expliquen que el tancament d'aquest repetidor s'hagi produït en aquests moments té a veure amb el context preelectoral i es constata que s'utilitza aquesta qüestió de forma partidista"Avui.cat

Clos se ofrece como mediador del conflicto de TV3 y el Consell le exige ya el múltiplex

Calma institucional en la Generalitat de Cataluña, buena voluntad por parte del ministro de Industria, Joan Clos, y firmeza en el vicepresidente valenciano Vicente Rambla, que no cede un milímetro en sus posiciones.

F. Arabí/Efe, Valencia

Es el panorama que ayer se dibujó, tras el cierre forzoso del repetidor de TV3 en la Carrasqueta por parte del Consell.

Industria pidió al Gobierno valenciano «voluntad política» para lograr el acuerdo de reciprocidad de TV3 y Canal 9 en la Comunitat Valenciana y Cataluña. Fuentes del departamento de Joan Clos, que estuvo en Valencia, comentaron que a través del secretario de Estado de Telecomunicaciones, Francisco Ros, el ministerio se ha dirigido dos veces al vicepresidente Vicente Rambla, con el fin de «mediar» entre la Generalitat valenciana y la catalana para acabar con el conflicto.

La segunda vez que se ofrecieron para facilitar la paz fue a «finales de octubre, principios de noviembre» y lamentaron que hasta el momento «no ha habido respuesta» del Consell. Con todo, el ministro Clos mantiene su oferta de ayudar a que se firme el «convenio de reciprocidad» entre los gobiernos vecinos. Las citadas fuentes indicaron que se están realizando encuentros de carácter técnico porque si bien «no hay voluntad política de resolver el tema, sí que hay voluntad técnica». Insistieron en que todas las comunidades tendrán un tercer múltiplex para la reciprocidad de los canales autonómicos.

El vicepresidente primero del Consell, Vicente Rambla, replicó a Clos en un comunicado que la única «mediación que tenía que haber realizado» para permitir la reciprocidad de emisiones pasa por aprobar ya el múltiplex que lo permita. Rambla considera que «el último escollo para un acuerdo con la Generalitat de Cataluña depende de la agilidad del Gobierno en aprobar un texto legal que posibilite técnicamente la reciprocidad -tercer múltiplex-, y no de la voluntad política» del Consell.

Acció Cultural espera que dos jueces decidan si autorizan el precinto, a petición del Consell, de los repetidores del Bartolo (Benicàssim) y el Montdúver, en la Safor. El Consell ha abierto, además, un expediente por el emisor de Perenxissa.

«El cierre no es de derechas, es fascista»

Acció Cultural del País Valencià (ACPV), propietaria de los repetidores de TV3, quiere exportar el conflicto y su denuncia contra el Consell a todo el dominio lingüístico. La entidad y sus dos hermanas en la Federació Llull (Òmnium Cultural y Obra Cultural Balear) comparecen hoy ante los medios en Barcelona para anunciar campañas de movilización cívica e insistir en las duras acusaciones del presidente de Acció Cultural, Eliseu Climent, contra el Gobierno de Francisco Camps. Climent dijo ayer que el cierre de la Carrasqueta es «una acción típica del fascismo, y no de la derecha».
Recordó que el «gobierno de derechas de Baleares, presidido por Jaume Matas, autorizó las emisiones de TV3». Instó al conseller catalán Tresserras, a explicar la «magnífica» negociación. Recordó que durante el gobierno de Eduardo Zaplana se produjo un conflicto mayor, pero que el negociador era Jordi Pujol y lo solucionó.
Climent valoró las declaraciones del ministro Bernat Soria. «Es un hombre de Acció Cultural muy sensible a los temas de la cultura del País Valencià, pues es de Carlet».
Levante-emv.com
Levante-emv.com

Aquestes paraules són, en realitat, del pastor protestant Martin Niemöller, però les va popularitzar Bertold Brecht (1898-1956).

“Quan els nazis vingueren a buscar els comunistes,
vaig callar,
perquè jo no era comunista,

Quan empresonaren els soicaldemòcrates,
Vaig callar,
Perquè jo no era socialdemòcrata,

Quan vingueren a buscar els sindicalistes,
No vaig protestar,
Perquè jo no era sindicalista,

Quan vingueren a buscar els jueus,
No vaig protestar,
Perquè jo no era jueu,

Quan vingueren a buscar-me,
No hi havia ningú més que puguera protestar.”

La Cancó del Cansat. Ovidi Montllor.

Em va tocar tocant Mediterrani.
Per barret Pirineus, i una llesqueta.
Per sabata Oriola d'estranquis.
I per cor duc a Alcoi, la terreta.

Per senyera, senyors, quatre barres.
Per idioma, i senyores, català.
Per condició, senyors, sense terres.
Per idea, i senyores, esquerrà.

Queda clara, per tant, per a tothom,
la meua carta de naturalesa.
No és miracle, ni és un mal son;
m'ha tocat, i és la meua feblesa.

Quede clar, també, que són covards,
tots els qui obliden les arrels.
Seran branca d'empelt en altres prats.
I en la mort, rellogats dels estels.

És ben trist encara avui parlar,
i posar al seu lloc una història.
Fins ací ens heu fet arribar.
De tan grossa raó, naix la glòria.

I torne a repetir: sóc alcoià.
Tinc senyera on blau no hi ha.
Dic ben alt que parle català
i ho faig a la manera de València.

Nou Vídeo: INSOMNIA.

2007-12-08T02:32:00.000+01:00

Aquest és el meu nou vídeo. La veritat és que m'ha costat prou fer-lo. L'idea la tenia prou clara, en un principi. L'eix era, con diu el títol, l'insomni. Un insomni insomne conscient i, alhora, inconscient. El parer de les consciències i les inconsciències, la veritat i la mentida del ser i del no ser, de la física i de la metafísica; resumint i, en paraules més planeres, una palla mental. També, volia introduir un element de provocació. He observat que la gent, en determinats temes, està a la primera que salta. Mira cap a una altre costat quan bombardegen pobles o campaments de refugiats o quan milers de persones han de fugir de les seues terres en condicions infrahumanes cap enlloc mentre s'escandalitzen quan algú li contesta al rei borbó o davant altra ximpleria. Sembla no importar-los que els seus fills o filles vegen que francotiradors assassinen impunement xiquetes palestines però posen el crit en el cel si veuen que dos homes es besen als llavis al carrer; jo què sé... Bo, jo ho he intentat. És el primer vídeo en el qual barreje l'imatge fixa amb l'imatge en moviment i mescle diverses músiques. Això és el que m'ha eixit. La sintesi de part del que pretenia fer està a la pròpia descripció del vídeo que he escrit al youtube i que reproduïsc més avall.

Aquesta és la descripció que vaig posar al youtube: (Està en anglès. En quan tinga un momentet, ho traduïsc al català).

About This Video Inability to obtain sufficient sleep, esp. when... (more)
Added: December 05, 2007
Inability to obtain sufficient sleep, esp. when chronic; difficulty in falling or staying asleep; sleeplessness.
Chronic inability to fall asleep or remain asleep for an adequate length of time.

Give me a kiss before you tell me goodbye.

Beloved imagination, what I most like in you is your unsparing quality.

It is not the fear of madness which will oblige us to leave the flag of imagination furled.

The mind of the man who dreams is fully satisfied by what happens to him.

...fly faster, love to your heart's content.

Man proposes and disposes. He and he alone can determine whether he is completely master of himself.

Poetry teaches him to.

Texts are from:

1. Dictionary.reference.
2. Guns N' Roses: Don't Cry.
2. Manifesto of Surrealism by André Breton (1924).

Music is by and from:

1. Dance mix '94 - Corona - Rythm of the night.
2. Muixeranga: Himne Nacional del País Valencià.
3. Orxata Sound System.
4. Ovidi Montllor - Vicent Andrés Estellés.
5. Paral·lel 84.
6. Gato Pérez.
7. Gossos. (less)
Added: December 05, 2007
Category: People & Blogs
Tags: Provocation Video Blog Freedom Valencia Països Catalans País Valencià Gay Fuck you

Ininde.
Deinve.

L'Unió fa la Força.

2007-12-08T02:30:00.000+01:00

Recopilació de JIMBO STARS I LAS RATAS DEL DESIERTO (I).

2007-12-04T16:16:00.000+01:00

(1).

Jimbo Stars rodava cremant la carretera 68 travessant amb el blau elèctric del seu chevrolet la quasi deserta ciutat de Bloomapple a l'estat de Nuevo Mexico; a la ràdio del cotxe la veu d'un predicador cridava, en anglès, quelcom paregut a:

No es tracta de veure per a creure sinó de creure per a veure...

Al seu cap tronaven les paraules que el cap de policia li havia dit feia escassos minuts: Jimmy, estimat Jimmy, el passat és com les sorres movedisses, quant més proves d'escapar-te'n, més t'hi enfonses

(2).

Jimbo Stars i Las Ratas del Desierto van arribar al motel ben avançada la matinada. Venien de prendre unes cerveses al pub gai on, últimament, solien recalar per fer l'última copa. Era el bar de maricons amb més sexe de tota la ciutat. S'hi trobava al bell mig del downtown, en un carreró estret però ben il•luminat amb faroles d'aspecte vuitcentista. Havia estat una nit més de sexe precari, de fregar-se, magrejar-se, tocar polles, culs i de restregar-se amb fruïció desbordats per un vici silenciós i turmentós, poruc alhora que morbós i atractiu. La part negada més fosca que s'esvara, una serp plena de verí pel clavegueram de la ciutat mig dormida. Cossos insomnes perpetus de desenganys, esperances i solituds acompanyades o no.

Amb el chevrolet blau van lliscar per l'avinguda 35, giraren pels carrers 45 i 48 i, al mateix encreuament de Saint Mary Square, directes per l’avinguda 9 fins eixir a la caretera 33. A dos quilòmetres, una llum estantissa vermella, assenyalava el destí.

Jimbo tragué una Budweisser del frigorífic, buscà l'Ipod, va caure sobtadament damunt el sofà, engegà l'aparell i seleccionà la Sonata en Do major de Mozart. Feu un glop i amb els ulls clucs imaginà el Baremboim acaronant suaument blanques i negres. El sol començava a eixir sobre les muntanyes boscoses que envoltaven la ciutat que, ara, començava a parlar. Una sirena d'un cotxe policial assassinà el Wolfgang i el Daniel. Un altre glop, un parell d'ansiolítics i tomorrow will be just another day.

(3).

El tomorrow will be just another day va esdevenir en el tomorrow will be just the day after tomorrow. Uns punys insolents colpejaren la porta amb una força tan desmesurada que despertaren en Jimbo. Va mirar el despertador: les dues i mitja. Obrí, amb gens de ganes, l'ull esquerre.

No pot ser, tot és fosc. Com és que a aquestes hores no es veu la llum de les primeres hores de la vesprada. Pensava que somiava. Els colp i els crits augmentaven sense remei. Jimbo, caracollons, obri la porta. Dus vora vint hores al catre. Obri d'una puta vegada, puto bastard! Jimmy no entenia res. Què hòsties volia el Dangy Jack?

-Ja vaig, ja, un moment. Què passa, tio?
-Quins collons més grossos, col•lega. Són vora tres quarts de tres.
-I què, anem a dinar?
-A dinar? A Les tres de la matinada?, tio fava. Avui ja és diumenge. Hem estat dormint més de vint hores.
-Sí, sí, ja m'ho has dit abans.

Ara el Jimbo ho entenia. Es van gitar quan eixia el sol dissabte de matí i havien passat tot el dia i part de la matinada del diumenge sobant.

-Hòstia hòstia, hòstia- el Jimmy no destacava en l 'elegància pròpiament dita pel que fa a l'ús de la llengua-. Però si hem de estar a Pioneerlane a les 11! Vinga, anem-hi. Tenim el tems just. Ja s'han alçat tots?.
-Sí, corre. ja esperen al cotxe.

Tots eren el propi Dangyjackie amb qui estava parlant, el seu millor amic, de qui tan sols coneixia que tothom l'anomenava Dangyjackie, un diminutiu de Dangerous Jack. Del nom vertader ningú de la colla no en tenia ni idea. Stars l'havia trobat borratxo i ple de sang, amb un ganivet a la cama, en un carreró de Nova York feia més de tres ays. Des d'aleshores, era el seu germà. El Dangyjackie tenia molt mal caràcter; en realitat, era una mala bèstia però era un tio leial i això per al Jimbo era el més important. La resta de la colla ja estaven dis del chevrolet blau devil. Jimmy pujà al cotxe sense dir paraula i arrencà a tota velocitat. La pols de l'aparcament ho emboirà tot durant uns segons. Després els llums esquerdaven a més de 120 mph l'asfalt de la carretera 54. Tots es miraren i esclafiren a riure. El Dangyjackie li oferí un cafè al Jimbo, engegà la ràdio i Don Willians va fer que tots comencaren a cantar.

(4).

Ara, la locutora enrevistava el Don i aquest contestava:

Those who use violence are never right (Aquells que fan servir la violència no tenen mai raó).

Jimbo va exhalar un fum grisós que li solcà el rostre i llençà la cendra per la finestreta. Pensà si l'Otan no havia fet bé bombardejant els serbis quan a la guerra de Kòsovo. Allò havia que aturar-ho. Havien mort milers de civils innocents, xiquets i xiquetes, ancians, adolescents, centeners de dones violades i assassinades. En aquest cas la violència de l'Otan tampoc tenia raó? I què haguera passat si amb la violència no s'haguera acabat amb Hitler i el seu règim?

-Para, para el cotxe, nano.

El Dangy va eixir com un llamp i comencà a vomitar.

(5).

Jimmy encengué un altre Smokemill, mirà per la finestreta el desert gens clar que s’estenia enfront i pensà en Alice. Menuda cabrona! Li ho havia confiat tot. Ella li havia promés que seria la seua amiga per sempre i, als dos anys justs, tot s’ensorrà. Ambdós n'eren culpables. Havien sigut germans i ara s’odiaven. Sovint ho havia sentit dir: de l’amor a l’odi només hi ha un pas. Un pas? I una merda! És el mateix. Conviuen sense saber-ho i, en una mil•lèsima de segon, exploten i es barallen com gates en zel. Què li donen pel cul. No volia saber res més d’ella, ni tan sols que continuava existint. El Jimbo sabia que eixos pensament no eren bons, que el feien patir però havia de ser més fort que les seues pròpies emocions. L’odiava i se n’havia de sentir ben orgullós. A la merda amb l'Alice. Res millor que l’oblit immens. Morta.

-Perdoneu, xicons, m’he marejat. Engenga, Jimmy, que encara farem tard.

Continuaren surant entre la pols i els llums insistents d’algun cartell de motel que aprofitaven per trencar el paisatge negre.
.
-Et trobes millor, Dangy?
-Sí, nano, sí. No et preocupes. Fot-li canya que farem tard- contestà mentre llençava una escopinyada per damunt del vidre i, amb la mà, es torcava els llavis.

Jimmy va prémer amb força el pedal. Definitivament, morta. Que li donen. Pensà, ara, en Pioneerlane. En aqueixa maldita ciutat sempre s'havia trobat ben a gust. Quin vestit durà la núvia?

Mentrestant Don Williams seguia il•luminant la nit:

Look at what you've done to me
I'm just like a little baby...

(6).

El Dangy, al costat del Jimbo, mig encaragolat, recolzat al vidre de la finestreta roncava de manera amenaçant; per a algú que no el coneguera, de ben segur que, feia por. El Jimbo conduïa, impenitent, per la 67, confonent.-se amb el negre del cel esguitat per milers d’estreles sobre el desert que s’estenia fora. Duien més d’un parell d’hores de camí. Bullie enterbolava el darrere. S’acostà al Jimbo i a cau d’orella:

-Agafa, Jimmy- li oferí un Smokemill.
-Gràcies, tio. Com va?
-Va bé, va bé. No t’amoïnes.
-Has vist com ha caigut?- digué el Jimmy, assenyalant el Dangy.
-Sí, ja veig, ja veig. És un beneït el malparit. Menut fill de puta!
-Ha, ha, ha. Digues que sí.
-Jimmy, no vull clavar-me on no em criden. Però què collons anem a fer a Pioneerlane?
-Bullie, hem d’anar-hi. Ho vaig prometre. Tu si no vols, pots quedar-te a l’hotel, en un bar o al Moulin Rose, hi han unes xicones que tenen unes bones mamelles. Algunes són franceses, m’han dit.
-Jimmy, deixa’t de mamelles. Tu ja saps què vull dir. Jo crec que no hauries d’anar-hi. Encara estem a temps de pegar mitja volta.
-Gràcies pel consell, Bullie, però de debò, si no hi vaig, mai no m’ho perdonaria.
-Bo, com vulgues.
-Gràcies, tio.
-Bé, mira, aniré al Moulin Rouge.
-Rose, Moulin Rose.
-I què més dóna?
-Sí que dóna, Bullie, sí que dóna.
-Bo, doncs al Moulin Rose, Moulin Rose. I dius que tenen bones mamelles? I són franceses?
Jimmy el va mirar pel retrovisor i li va llençar un somriure. El Bullie li’l va tornar acompanyat per tot un seguit de redolins de fum .

S’hi van escolar alguns records. Es coneixien des de ben xicotests, ja des de l’escola. El pare de Francesco, que era el vertader nom del Bullie, havia sigut policia però, al poc temps d’ingressar al cos, el van ferir i es va quedar paralític. Sa mare els va abandonar i Francesco es va criar al carrer. Com que els xicons del barri es burlaven d’ell diguent-li que el seu era un nom de marieta va decidir canviar-se’l per un altre d’allò més americà i va triar Bullie, sonava fort, de mascle dur. Va passar el temps i ningú, excepte el Jimbo, ja no se’n recordava d’allò de Francesco.

Jimbo mirava de front tot aquell paratge inhòspit que surava als marges i al davant de la carretera. Les estreles començaven a esmunyir-se mentre la intensitat de l’obsessió es feia més gran alhora que el batec empresonat del cor creixia.

Ininde.

El Nel·let indignat.

2007-12-04T00:13:00.000+01:00

Acabe de rebre un correu del meu amic Nel·let, tot indignat. El Nel·lo sempre ho està, i mira que li dic que un dia d'aquests tindrà una pujada de sucre però ell em respon que és caracterial, que des que va nèixer que té mala llet (bo, ell utilitza una altra paraula, ell diu mala hòst**). Em conta que ha estat repassant el meu bloc i que no li he publicat un post que em va enviar sobre una visita que va fer aquets darrer estiu al Monestir de Santa Maria de la Valldigna per a veure el magnífic Dario Fo i la seua dona, la gran actriu Franca Rame. A mi, la veritat és que em sonava haver llegit alguna cosa al respecte. Efectivament, he cercat entre els documents de la carpeta que tinc destinada al Bloc i he vist que, allí, intocat, impol·lut i immaculat estava el seu email. Se m'havia passat. Tot seguit li he enviat un correu oferint-li les meues disculpes que, a mala gana, ha acceptat; encara m'ha renyit i tot, escridassant-me que a veure si pose més interès en allò que faig. Bo, Nel·let, que ningú no és perfecte, com deia el Jack Lemon a Some Like ii Hot: Well, nobody is perfect.. Així que no et preocupes que en quan acabe una cosa en què hi estic ficat ara, el primer que faré és posar-me amb aqueix post. Vinga, Nel·lo i no et sufoques. Xe, bona nit, que mira l'hora que és i encara no he sopat. Au!

La casa de Rimbaud i Verlaine.

2007-12-02T18:34:00.000+01:00

Sota la consigna de "Salven la casa de Rimbaud i Verlaine", es van juntar admiradors de l'obra i la vida dels dos poetes francesos. L'escriptor Julian Barnes, la cantant Patti Smith o els actors Stephen Fry i Simon Callow han sigut algunes de les celebritats que han donat la cara en la iniciativa de conservar la llar londinenca de la parella d'amants. I ho han aconseguit gràcies a què encara queden benefactors (o fans amb diners) capaços de pagar el que faça falta per a mantenir un record.

Michael Corby és el nom del milionari admirador de la vida i l'obra de Rimbaud (més que la de Verlaine) que ha posat els diners necessaris per a salvar l'edifici. La intenció és habilitar-hi un petit musueu i un centre de poesia en honor a la parella.
La casa, d'estil georgià, que es troba al múmero 8 de la Royal College Street (*), en ple barri de Camden, es convertirà, així, en altre lloc de pelegrinatge més en la ciutat del Tàmesis.

Els dos poetes van viure a Londres després d'escapar de París on la seua relació va causar un gran escàndol. Verlaine, que estava casat i tenia un fill, deixà la seua família i fugí amb el jove Rimbaud de tan sols 17 anys.
A la casa de Royal College Street van viure una apassionada i tempestuosa relació, a més d'escriure gran part dels seus millors versos. Durant aquest període, poc més d'un any, la parella dugué una vida bohèmia, de cafè en cafè, embriagats d'absenta i haixix (com bé reflecteix la pel·lícula "Vides al Límit" (**)).

Però un dia del mes de juliol de 1873 tot canvià. Dies després d'una forta discusió, Verlaine va seguir Rimbaud fins l'estació de Brussel·les. Allí, borratxo i en ple atac de zels, intentà assassinar-lo disparant-li. Només el va ferir al canell, però va ser arrestat i condemnat a dos anys de presó per intent d'assassinat.
No es tornaren a veure fins 1875, a Alemanya. Llavors Verlaine ja s'havia convertit al catolicisme i Rimbaud havia deixat la poesia a la recerca d'altres interessos.

Verlaine, addicte a l'alcohol i les drogues, moriria al 1896 a París. Tenia 52 anys i, malgrat la creixent valoració de la seua obra, estava en la misèria, sobrevivint gràcies a una pensió de l'Estat.
Rimbaud, per la seua part, deixà l'escriptura i la seua vida d'enfant terrible (que a tants escriptors i cantants va inspirar posteriorment), i es dedicà a viatjar, acabant com traficant d'armes i comerciant de marfil a Etiòpia. Va morir als 37 anys.

Font: chueca.com

*Buscant més informació, he trobat en algun altre lloc que la casa la situen, en un altre carrer, concretament a Plender Street, també al barri de Camden Town. Mirant al plànol de Londres, veig que ambdós carrers són perpendiculars.

**La pel·lícula que es menciona, ací, va ser traduïda a l'espanyol com Vidas al Límite, És una coproducció FR-GB-Bèl-It; el títol original em diu que és Total Eclipse. És una pel·li del 95, dirigida per Agnieszka Holland. He mirat si existeix una versió en català però mission impossible.

Tres pintades a Velluters (I).

2007-11-30T23:27:00.000+01:00

Aquestes tres pintades són del barri de Velluters. Les fotos no són bones ja que estan fetes amb el mòbil que és d'una qualitat pèssima. Bo, més val això que no res.

1. Qui és el burro?
2. Aliments sans? Ha, ha, ha.
3. Horts alternatius i asfalts? Una alternativa? Quèeeeeeeeee?

SANTA MARIA (4)

2007-11-30T18:42:00.000+01:00

Carmeta, un bon dia, sense més, va desaparéixer i, així, la va deixar, si cal, més sola. En la carta que li va donar la nit abans de la seua fugida que, encara, guarda a la capseta de música que li havia portat d'un dels seus viatges a la capital li contava que, fins aleshores, havia sigut i sempre seria la seua millor amiga, que mai no l'oblidaria, que fora d'allò més feliç, que fugira d'aquell maleït poble, quan més lluny molt millor, que aprofitara el temps, que era jove i guapa, que encara estava a temps.
Però, com anava a fugir-hi si mai no havia estat capaç de dir no?

Bo, és clar, Consuelito mai no ha sigut feliç. Bé, potser un moment, aquella vegada...
Sovint somiava que s'escapava del poble, que vivia en una gran ciutat on ningú no l'importava si et vesties amb faldilla per damunt dels genolls i duies un barret ben cridaner i talons molt alts i pells al voltant del coll, com a les pel·lícules del diumenge a la vesprada. Allí sí que podia ser feliç, Hi era una més d'aquelles dones.

Cada diumenge hi anava amb la Carmeta, que cada dilluns li contava el final ja que a les vuit es resava el rosari, a casa, i això era sagrat. La Mare de Déu mai no li hauria perdonat que es perdera un rosari pèr culpa del despiadat i, alhora, entendridor Humprey Bogart seduït per la Lauren Bacall o del Charles Boyer enamorant la fràgil Ingrid Bergman.

SANTA MARIA (3)

2007-11-30T16:22:00.000+01:00

Però mai no li havien dit res. Omplia les hores mortes amb el rosari, la missa diària, la neteja de l'església, les xerrades al caliu del foc o al bell mig del carrer. I sola, tota sola, moltes voltes. També sentia aquesta soledat quan les seues amigues eixien a passejar pel Carrer Major a veure els xicons que, amb la cigarreta torta subjecta pels llavis carnosos de la joventut, les miraven, a la descarada des de la vorera d'enfront. Les poques vegades que ella va anar-hi, ho va fer arrossegada per la seua amiga. La maldició de la timidesa i de la culpa. A Consuelito cap xic del poble ni l'havia mirat desvergonyidament ni li havia fet l'ullet, a diferència del que passava amb la Carmeta. A la seua amiga de l'ànima, mai no li van faltar els pretenents. Oia coses sobre ella, com ara que se n'anava a l'horta i que havia fet coses lletges amb alguns xicots, però quan li demanva, sempre li deia:

-No en faces cas, només són que xafarderies de gent que faria millor en confessar els seus pecats i no criticar a jovenetes ben templades com jo. Només que enveja.

Sí que ho era, una xicona ben guapa!. Quan anava a la capital, sempre tornava amb alguna cosa nova per a estar més guapa: coloret, llapís de llavis, maquillatge..., en una ocasió, un perfum que li havien dut, expressament, per a ella des de París, segons havia dit a totes les altres xicones de la quadrilla, “Nuits d'Amour”. A Consuelito mai no l'havien deixat acompanyar-la. Una vegada va faltar ben poc, pels pèls. Contà a casa que la Carmeta havia d'anar al metge a la ciutat i que com es marejava li feia por d'anar-hi tota sola. La mare va consentir-hi però, finalment, pogueren més les pressions dels altres membres de la família: de l'àvia, del germà i de les altres dues germanes. “Si es mareja, que vaja amb ella algun dels xicots amb els qui va a l'horta”. Punt en boca. Consuelito mai no duia la contrària. No en sabia, no havia aprés a dir que no.

-Dios te salve, María, llena eres de gracia...

SANTA MARIA (2)

2007-11-29T16:14:00.001+01:00

“Tot estava prohibit però pagava la pena. Aquest era el camí cap al cel, sense dubte. No com ara; de seguida, ja estan al llit amb qualsevol, els matrimonis se separen, dones i homes vivint en pecat, homes amb homes, tots condemnats, dones..., sobretot les dones perquè els homes ja se sabia, sempre havian estat així, però elles..., elles no tenien perdó.”

A Consuelito ningú no se l'havia estimada mai. Bo, sí, la seua família però el que és estimar de parella, ningú. Encara ara li costa entendre-ho, ella sempre ha sigut una bona xica. Hauria estat, amb tota seguredat, una esposa perfecta, abnegada i dedicada, exclusivamente, als seus fills i al seu marit, com mana la Santa Mare Església. Dona de missa diària, de les de resar el rosari cada vesprada, vora a la xemeneia, a l'hivern, i a la fresca, a l'estiu, amb les seues veïnes. Ningú no ix ja al carrer en els calorosos capvespres i en les abrusadores nits d'estiu. A molt estirar, tres o quatre veins, que no es mouen de les hamaques front a les portes obertes de bat a bat, veient la televisió colocada enmig del passadís. Ja no xerren com abans, no es junten en rotgle, amb l'entrepà, parlant de l'actor o l'actriu de moda, de la Sarita Montiel, del John Wayne- pronunciat tal i com s'escriu-, xafardejant contra la Carmeta que vivia en pecat amb aquell català separat de la seua dona i que, fins no fa molts anys, havia tingut la desvergonya de passejar-lo cada estiu pel carrer major en les festes del poble. És clar, a Barcelona, les coses eren ben diferents. Sempre havia sentit dir que, allà, eren més moderns. El pecat estava més a l'ordre del dia. “La Carmeta, la meua millor amiga, tantes vesprades juntes, cosint, brodant l'aixovar”. Consuelito el té ben amagat i, de tard en tard, el revisita, especialment, quan té ganes de plorar. És una catarsi perfecta. Mai no havia tingut nòvio, ni un pretenent. Tot el poble ho sabia i ella més que ningú.

SANTA MARIA (1).

2007-11-28T01:46:00.000+01:00

Santa María, Madre de Dios, ruega por nosotros...

Consuelito resa, sense apercebre’s i amb monotonia, el rosari a l’església del poble, un temple de les acaballes del XIXè. Per a alguns, massa carregat de parafernàlia religiosa, per a d’altres, amb un cert encant; per a molts, el més bell de la comarca. Terres riques de verds regadius, banyades per un formós riu que fuig cap a la mar. Milers de tarongers, pereres, pruneres, albercoquers…; immens tapís d’arbres fruiters de tots els tamanys i colors; verdures, hortalisses, tomaques que, junt a les roselles silvestres i les menudes flors salvatges envolten el poble dibuixant els més bells blaus, verds, blancs, vermells i grocs ; atmelers, cirerers, oliveres, garroferes. Un país de colors i perfums, de tarongina, d’olor a camp acabat de regar, a herba mullada, a jornalers magribís plens de vida.

-Gloria al Padre, Gloria al Hijo, Gloria al Espíritu Santo, –repeteixen, coralmente, les altres beates.
-Como era en un principio, ahora y siempre, por los siglos de los siglos, amén. -acaba Consuelito.

Dones que no tenen altra cosa a fer, que passen el seu temps anant a l’església per a resar i poc més, que desitgen, en els seus darrers anys, presentar-se davant Sant Pere amb el carnet de santitat, d’estar en gràcia de Déu; dones resignades al silenci del carrer, a la parquedat de les seues paraules, felices i tristes; dones bones i dolentes; dones de tot i de res. Consuelito repassa els seus anys de joveneta mentre comença el Tercer Misteri Dolorós: La Corona de Espinas. “Ma mare estaria ben orgullosa de mi, veient-me tan pía. A tot el poble, l’única que resa el rosari, a l’església sóc jo. Als soterrars, abans dels funerals, els dissabtes a la vesprada, abans de missa major, en Setmana Santa...”

-Padre nuestro, que estás en los cielos, santificado sea...

TIERRA/EARTH

2007-11-23T02:28:00.000+01:00

Acabe de veure la pel·li d'EARTH.

Quin plaer per a la vista, per a l'oïda, quina magneficiència, quina fotografia més curada, quines imatges més boniques! Factura impeclable de la BBC. Jo m'he baixat el salva pantalles i alguns fons d'escriptori. Una delícia per a tots els sentits, els de cos i els del cor, els de la ment. Encara estem a temps. No pot ocòrrer que la nostra casa se'n vaja a la merda. Hem de fer alguna cosa. Feu una ullada a la web i no vos perdeu la pel·lícula. Encara podem evitar que vaja a pitjor! Vinga, a per feina!!!!!!!!!!!

Paral·lel 84: Consciències.

2007-11-22T03:24:00.000+01:00

Cançó d'aquest grup saforenc del qual ja vaig parlar. Diuen d'aquests xicons que barregen el rock i el punk amb pinzellades de metall i lletres reflexives. Un grup ben canyero amb lletres compromeses i una músíca ben refrescant. Despertant consciències.

Get this widget

Track details

eSnips Social DNA

Algunes de les coses de la lletra: d'extrema lucidesa:

Llàstima que siguen estúpids i conformistes,
llàstima que siguen presos de les mentides
...
conscients de les diferències Sud i Nord,
conscients de la manipulació de Canal 9
...
conscients del maquillatge de l'extrema dreta,
conscients del separatisme de la llengua
...
conscients de la consciècia,
conscients de ser com eres,
...
conscients del que es pot creure.

FRANCINE, UNA QUEBEQUESA QUE PARLA EN CATALÀ A VALÈNCIA

2007-11-20T01:03:00.000+01:00

Trobe aquest article a racocatalà. Molt interessant i il·lustratiu ( les negretes són meues):

http://www.radiocatalunya.ca/738

FRANCINE, UNA QUEBEQUESA QUE PARLA EN CATALÀ A VALÈNCIA.
26.02.2007 - 19:57

"Francine"

SAL.LUS HERRERO

A finals d’aquest gener va vindre per casa Francine. Em va enviar un missatge pel correu, en castellà, dient-me que era del Canadà i que volia recórrer el país del seus pares, que era filla d’uns immigrants catalans que havien marxat a França durant la guerra del 36-39 del segle passat. Que, després, ella havia marxat al Canadà i vivia a Mont-real, al Québec, des de feia quasi trenta anys.

Aní a recollir-la a l’estació d’autobusos de València el 27 de gener. Només eixir de l’estació li vaig matisar que jo parlava català: ella em va dir "jo també", i comencí a explicar-li coses de llengua, de sociolingüística i de cultura del País Valencià i de Catalunya. Li parlí de Gulsoy que és professor de romànica a Toronto, al Canadà, especialista en "valencià", puix va fer la seua tesi sobre Sanelo, el lingüista de Xàtiva del segle XVIII, li vaig parlar de sor Isabel de Villena, d’Ausiàs Marc, de Joan Fuster, de Manuel Sanchis Guarner, de Coromines, dels exiliats a França i a Amèrica, dels articles del Fuster amb els exiliats, dels escrits de Mercè Rodoreda sobre l’exili, de Montserrat Roig sobre els camps de concentració nazis, de Vicent Andrés Estellés sobre l’horta de València i "no hi havia a València dos amants com nosaltres", sobre la poesia que li dedica Estellés a les cames de la seua dona Isabel, etc. La vaig acompanyar al Centre de Cultura Contemporània de València, al Mercat Central, a la Llotja on hi havia una exposició sobre Pere Compte, l’arquitecte català de València que va construir la Llotja i l’Almodí. La duguí a la catedral, concretament a la porta dels apòstols, perquè veiera l’origen lleidatà de València durant la repoblació de Jaume I, als banys de l’Almirall, a l’Almodí, a les ruines romanes de darrere de la Basílica de la Mare de Déu, per la plaça de l’Almoina, pel carrer Barcella, pel carrer de Cavallers, al palau de la Generalitat, a les Corts Valencianes, etc.

També la vaig portar pel llit del Túria perquè veiera el pont d’Ademús, anomenat oficialment el pont de les "Glòries Valencianes", ple d’immigrants que es refugien a sota perquè no tenen un lloc que els aculla, la vaig portar també a l’horta de Campanar perquè veiera el camp que tenim d’agricultura ecològica, i el contrast dels camps d’horta que estan exterminant i els gratacels de l’especulació. A Campanar li vaig presentar a Juan i a Milagros, que tenen vora huitanta anys i viuen en una alqueria, també hi estava la meua amiga, Júlia Pellicer, que s’acaba de morir el seu pare unes setmanes arrere i una altra amiga, entrevistant-los sobre la vida a l’horta. Juan i Milagros són persones que han viscut a Campanar tota a vida. Recorde que una vegada, enmig d’una classe de Joan Pellicer, digueren un motcom "sostre",l’"andana", "llibrell", "fregall", "escurar", "forcat", i jo els vaig dir que alguns deien que això era "català", i es tornaren folls dient que això era valencià i no res més que valencià. Quan vaig entrar el dia que portí Francine i els vaig dir que ella era del Canadà, de pares de Barcelona, i que parlava en valencià, es posaren a parlar i ens enteníem perfectament parlant en valencià. A Juan i a Milagros els va semblar excel·lent; efectivament, observaven que Francine parlava en valencià i que s’entenien completament, tot i que son pare i sa mare foren de Barcelona i ella haguera viscut trenta anys al Canadà. Allò que parlava la Francine, s’entenia molt bé i es podia dir que era "valencià" de Barcelona amb un accent una mica francés, sense forçar ni les coses ni els mots. Estaven meravellats, qui els havia de dir a ells -que tota la vida han visvut en una alqueria de Campanar- que podrien entendre’s perfectament amb una dona que arribava del Canadà i havia viscut tota la vida parlant en francés a França i al Quebec. Només perquè el seu pare i, sobretot, la seua mare -que havia mort molt major prop de París- li havien parlat sempre en català, ara, a Campanar se la podia entendre en valencià i podíem conversar amigablement.

En un instant, les ximpleries localistes d’alguns "valencians" que neguen la unitat de la llengua se n’havien anat a pastar fang i unes persones de vora vuitanta anys podien entendre’s parlant en valencià, amb una persona de seixanta que havia viscut a França i al Canadà i gràcies als seus pares parlava en valencià-català. Francine té un fill, Jordi Nadal, que viu al Quebec i té dos fills i una esposa quebequesa. Francine ha treballat tota la vida de mestra al Quebec, després de jubilar-se va marxar durant cinc anys a l’Equador amb una ONG de solidaritat amb infants. Ara volia conèixer el país dels seus pares, havia començat per Madrid, per Andalusia, per Múrcia, pel País Valencià, després arribaria a Catalunya per anar al barri del Clot on havia nascut sa mare. Em va dir que el seu pare era d’Aragó tot i que parlava en català perquè, molt jove, va arribar a Barcelona abans del colp d’Estat del 36… De Madrid em contava d’unes conferències sobre la guerra del 36-39 que l’havien colpida només arribar a Espanya, li havien fet recordar les penalitats de l’exili, els records de sa mare i les seues germanes majors quan travessaren els Pirineus per fugir del feixisme i refugiar-se a França i es trobaren amb el nazisme. Quan arribà a Barcelona, la primera setmana de febrer, també havia assistit a una exposició de fotografies sobre la guerra… Estava emocionada. Francine és una dona que transpua sentiments, és extremadament amable, cordial, atenta, generosa, etc. Li notes que es posa molt prompte en la pell de l’altre per compartir les alegries i les tristeses, s’emociona amb l’altre amb una facilitat impressionant… Francine és una persona molt educada i curosa; abans d’anar-se’n em va dedicar una carta que acabave amb un "Je t’aime". És la carta més bella que no m’han escrit pas mai; era una carta d’amor, plena d’elogis; era una carta sincera d’agraïment, plena de tendresa, de bondat, minuciosa, atenta, detallista en els afectes, en els records, plena de dolçor, etc. Em sentia corprés, i li vaig respondre amb unes torpes ratlles agraint-li la carta tan bonica. Em sentia que l’havia acollida a ma casa, que l’havia acompanyada, que li havia respost a les seues preguntes perquè li explicara el franquisme, la transició, el que restava de franquisme en el PP, en l’odi al català, en l’odi a Catalunya i al País Valencià, la destrucció ecològica suïcida, i ella no només m’havia entés perfectament sinó que caminava per València parlant en català, sense complexos, amb orgull i molt alta autoestima, i rebia algunes reaccions d’antipatia que sense les meues explicacions no hauria sabut entendre, però que amb les meues explicacions sabia contextualitzar i detectar el feixisme social que hi ha al cap-i-casal on intenten fer-nos sentir estrangers a les persones catalanoparlants. Les meues explicacions feien que li encaixaren totes les peces del trencaclosques d’una València intolerant, airada, ignorant i odiadora d’ella mateix i de Catalunya.

Quan Francine marxava, jo recollia el que havia sembrat, el seu agraïment, la seua força, la seua energia, la seua bondat, la seua tendresa i gran estima per València i per Catalunya, la seua gran estima pel valencià-català i per la catalanitat de València. Em confessava que tots els 23 d’abrils, el dia de sant Jordi, anava a Mont-real al Casal català per dinar, que quan era mestra explicava el drac, la rosa i Sant Jordi, que regalava una flor i un llibre als seus alumnes, que tenia Catalunya al seu cor i a la seua boca sempre al Quebec, i que esperava que ens tornàrem a trobar a Mont-real per mostrar-me el Quebec.
Ha sigut una visita molt bonica, només lamente els darrers dies quan una grip em va deixar malalt al llit i no la vaig poder acompanyar al Saler, a l’Albufera, al Museu Pius Vé i d’altres llocs on mereixia que la duguera… Tanmateix, ella va saber anar sola allà on li interessà, que no està gens malament puix recordava amb tristesa com el seu exmarit l’acusava de no servir per conduir, de no saber fer res a soles, de no saber res... En canvi, Francine demostrava a cada pas que podia anar sola pel món sense cap marit, com un peix pot nadar sense una bicicleta.

Informa: PLAÇA DE LA VILA

Pintada.

2007-11-15T17:56:00.000+01:00

Passejant pels carrers del barri de Velluters, de colp i volta, em trobe amb aquesta pintada antimonàrquica.

Els colonitzadors.

2007-11-14T20:35:00.001+01:00

Els colonitzadors no ens estimen. Ens neguen la història, volen esborrar la nostra memòria. Es presenten com els nostres salvadors però això no és així. Molts dels nostres nets ja no saben parlar la llengua des seus avis. Els colonitzadors espanyols destrossen les nostres valls i les nostres muntanyes. Els espanyols, si tingueren cor, no farien tot això, però aqueixes muntanyes, d’allà dalt, sobre les quals ni les aus més agosarades volen pernoctar tenen més sentiments que ells.
(Samaysana Pacari, ancià d’una comunitat d’indis octavals a les terres d’Imbabura).

Jimbo i Las ratas del desierto continuen.

2007-11-14T00:58:00.000+01:00

Jimmy encengué un altre Smokemill, mirà per la finestreta el desert gens clar que s’estenia enfront i pensà en Bet. Menuda cabrona! Li ho havia confiat tot. Ella li havia promés que seria la seua amiga per sempre i, als dos anys justs, tot s’ensorrà. Ambdós n'eren culpables. Havien sigut germans i ara s’odiaven. Sovint ho havia sentit dir: de l’amor a l’odi només hi ha un pas. Un pas? I una merda! És el mateix. Conviuen sense saber-ho i, en una mil•lèsima de segon, exploten i es barallen com gates en zel. Què li donen pel puto cul. No vull saber res més d’ella, ni tan sols que continua existint. El Jimbo sabia que eixos pensament no eren bons, que el feien patir però havia de ser més fort que les seues pròpies emocions. L’odiava i se n’havia de sentir ben orgullós. A la puta merda amb la Bet. Res millor que l’oblit immens. Morta.

-Perdoneu, xicons, m’he marejat. Engenga, Jimmy, que encara farem tard.

Continuaren surant entre la pols i els llums insistents d’algun cartell de motel que aprofitaven per trencar el paisatge negre.
.
-Et trobes millor, Dangy?
-Sí, nano, sí. No et preocupes. Fot-li canya que farem tard- contestà mentre llençava una escopinyada per damunt del vidre i, amb la mà, es torcava els llavis.

Jimmy va prémer amb força el pedal. Definitivament, morta. Que li donen a la mala bèstia. Pensà, ara, en Pioneerlane. En aqueixa maldita ciutat sempre s'havia trobat ben a gust. Quin vestit durà la núvia?

Mentrestant Don Williams seguia il·luminant la nit:

Look at what you've done to me
I'm just like a little baby...

Antiblavers.info

2007-11-12T22:07:00.000+01:00

Avui m'he registrat a la web: d'antiblavers.info. Vaig descobrir-la fa poc. He estat fent una ullada i m'ha semblat força interessant. Destaque, ací, unes paraules de la seua introducció:

És un projecte, doncs, fet per valencians, que estimen la seua terra i que no odien cap altra, i que no volen que el que ha passat els darrers 30 anys torne a succeir.

Nou Vídeo: Kisses.

2007-11-11T00:24:00.000+01:00

Fa temps vaig fer un curset a la Biblioteca del barri per aprendre a fer Power Points. Poc després en vaig fer un anomenat Kisses. Està, també, al bloc. Ara l'he restructurat, reconvertit- com es vulga dir- i l'he transformat en un vídeo que he penjat al Youtube.

Aquesta és la descripció que he posat en ABOUT THIS VIDEO:

Kisses, lots of kisses. Any race, any sexual orientation, love kisses from anywhere: family, friends, lovers... More kisses as a sign of love.

Les tags o etiquetes són: KISSES PETONS BESADETES BAISERS BESOS KÜSSE BACI поцелуи 接吻亲吻 كتبت أو أنت عصا النص

A saber: Anglès català/valencià valencià/català francès espanyol alemany italià rus japonès xinès àrab.

El vídeo:

Nou Vídeo: Cançons d'una Vida en Francès.

2007-10-29T18:34:00.000+01:00

Per què?

2007-10-28T02:50:00.000+01:00

El silenci dels bons és pitjor que la violència dels dolents.

Per què davant les injustícies molts miren cap a un altre costat?

He trobat aquest article del Pérez Esquivel, Premi Nobel de la Pau 1980. Se centra en el conflicte, en la guerra, en la massacre a 'Orient Mitja però val per a tot el món i per a totes les circumstàncies. M'ha semblat molt interessant i lúcid.

El silencio de los ‘buenos’, frente

a la guerra en Medio Oriente

por Adolfo Pérez Esquivel.

Ay, nosotros que quisimos Poner los cimientos de la bondad.

Y no supimos ser bondadosos.

Bertolt Brecht

Martin Luther King decía que lo que más le dolía, era el "silencio de los buenos", de aquellos que no actúan y esperan que otros hagan lo que ellos no están dispuestos a hacer. O aquellos que son dominados por el miedo que los paraliza y otros que están sujetos a presiones e intereses, políticos y económicos.

En el Sermón de la Montaña, Jesús nos dice: "Felices los que trabajan por la Paz, porque serán reconocidos como hijos de Dios" (Mt. 9,5). En estos momentos de tantas tensiones y violencia desencadenadas en el mundo, el desafío para los cristianos, como para todos aquellos que profesan otras creencias religiosas, sociales y políticas, debemos asumir el compromiso de trabajar para construir la Paz.

El mundo se encuentra en una encrucijada marcada por la violencia; el aumento de guerras en diversas regiones, conflictos, hambre, marginalidad y exclusión de las dos terceras partes de la humanidad. Es necesario dejar la pasividad, la intolerancia, tener presente que lo que ocurre en Medio Oriente nos afecta a todos.

Es preocupante la posición que muchos gobiernos han asumido frente a la guerra desatada en Medio Oriente y la invasión al Líbano por parte de Israel, como son, "los olvidos intencionados, hasta el silencio cómplice". Otros han perdió la voz frente a las decisiones que impone EEUU, como dice un dicho popular "nadie quiere irritar a la fiera" y por lo tanto la subordinación es la norma.

La Unión Europea atraviesa una fuerte crisis de identidad y valores; las diferencia y contradicciones se agudizan entre varios países; algunos han enviado tropas a Irak y Afganistán a combatir apoyado las invasiones y silenciando las masacres en el Líbano y Palestina.

Las resoluciones del Consejo de Seguridad de la ONU, y los pedidos de condena a Israel, presentados por el Secretario General Kofi Annan, por las masacres cometidas contra los pueblos del Líbano y Palestina han sido y son bloqueadas sistemáticamente por los EEUU haciendo uso del veto en el Consejo de Seguridad.

Es preocupante que las Naciones Unidas hayan quedado totalmente marginadas, sin vitalidad, ni capacidad de acción para ser garantes de la paz mundial

Llegan noticias y fotos preocupantes donde niñas y niños en Israel, son invitados a escribir en las bombas, que van a arrojar contra el pueblo libanés y el palestino para sembrar la muerte y destrucción.

Cuesta mucho creer que a los niños palestinos los instruyan para la guerra contra Israel.

Cuesta mucho creer y duele que hayan llegado a esos límites de utilizar la inocencia de los niños para generar más odio y miedo de unos a otros.

¿Qué esperan lograr con esos comportamientos? Los niños iraquíes, palestinos, judíos, libaneses, iraníes y todos los niños del mundo no saben de la locura e irracionalidad de los mayores; no comprender los objetivos de los gobiernos, de sus intereses políticos y hegemónicos.

La guerra les impone comportamientos marcados por el odio y los miedos, viven la incertidumbre y la angustia de cada día y ven como les están robando la inocencia y la esperanza en la vida. ¿Qué mundo les están dejando a sus niños que viven en la violencia, sembrando odio y destrucción por aquellos que actúan con la razón armada y no con la fuerza de la razón?
Debiéramos preguntar:

· ¿Cuál es la valoración, ética y de la dignidad humana, del derecho de las personas y los pueblos, que hacen de los niños víctimas inocentes del conflicto cuando arrojan las bombas sobre la población civil, firmada por otros niños?

·¿Cuál es la valoración y los motivos que llevaron a Israel a invadir el Líbano?

· ¿La captura de dos soldados israelitas por las guerrillas?

· ¿Quiénes son los terroristas en un país invadido y acosado por la violencia, cuando se mata impunemente a la población civil?

· ¿Cuáles son los intereses estratégicos, políticos, económicos y hegemónicos de los EEUU para apropiarse de los recursos energéticos de la región; como bien lo señala Robert Fisk "Los sueños de los EEUU generalmente se convierten en la pesadilla de Medio Oriente"; pesadilla cargada de destrucción y muerte, de invasiones que pretenden justificar con discursos y palabras vaciadas de contenido, pobladas de mentiras, para justificar lo injustificable, ante la pasividad de los "buenos", que no reaccionan frente a las masacres que sufren los pueblos.

Existen algunas luces de esperanza, a pesar del horror; es el coraje de parte del pueblo de Israel de asumir la resistencia civil frente a la guerra; muchos hombres y mujeres están resistiendo y reclamando el derecho a la paz; se movilizan en marchas de protestas para decir ¡No a la guerra!; a pesar que sus reclamos no son escuchados por el gobierno y son silenciados por los grandes medios informativos.

En la resistencia a la guerra y a favor de la paz, se van sumando cientos de soldados como "objetores de conciencia", frente a la irracionalidad y los bombardeos sobre la población civil y la locura de los gobernantes que creen que la fuerza de las armas les permitirá alcanzar la victoria; sin entender que todos, vencedores y vencidos , terminan siendo derrotados.

Esos jóvenes soldados están dando un ejemplo a Israel y al mundo de dignidad y coraje al negarse a empuñar las armas contra otro pueblo. No quieren ser cómplices de la barbarie, de las masacres cometidas contra mujeres, niños y sobre la población civil.

Es necesario que los pueblos del mundo reclamen a Israel el cese inmediato del fuego.

A las guerrillas de Hezabollá, el cese de los combates.

Reclamar el retiro de las tropas invasoras del ejército israelita al Líbano.

Reclamar la urgente intervención de la ONU para regular y generar las condiciones que permitan avanzar hacia la solución del conflicto. Para lograrlos es necesario que el Consejo de Seguridad, adopte medidas urgentes para parar la guerra; más allá de los intereses políticos de las grandes potencias. Los problemas son complejos y cargados de tensiones en un conflicto que dura más de 50 años y que hasta la fecha no tiene solución.

Es urgente dar pasos concretos hacia la resolución de los conflictos a través del diálogo, para lo cual se necesita mucho más coraje que en un campo de batalla.

Todos los pueblos tienen derecho a su autodeterminación y soberanía. Derechos que deben ser respetados de acuerdo a la Carta Magna de la ONU.

Thomás Merton decía que: "El propósito de toda guerra, fría o caliente, es la victoria total, la rendición incondicional y la aniquilación de toda oposición. Mientras eso continúe siendo considerado como un objetivo cuerdo, no podemos tener más que lucha y tensión." ¿Qué más hay? Eso es paranoia.

Esperamos que los que detentan el poder, tengan la capacidad de escucha el clamor de los pueblos que reclaman el cese inmediato de la guerra en el Medio Oriente.

Clamor que surge de lo más profundo de la conciencia humana.

¡Por el Amor de Dios, paren la masacre contra el pueblo del Líbano y todos los países de la región! Hay que desarmar las conciencias armadas.

thepanamanews.

I ara mateix estic escoltant, a la televisió, els discursos dels infames polítics del PP que han estat a la meua ciutat per a presentar la candidatura a la presidència del govern d'Espanya de seu partit. Quina vergonya els discursos i quina vergonya la manipulació informativa de la televisió pública del meu País. Aquesta gent és tot el contrari al que diu el Pérez Esquivel. Hala, ja m'han posat de mala llet. A mi qui em mana posar aquesta emissora fatxa!!!!

Aquells que usen la violència no tenen mai raó... o sí?

2007-10-28T02:32:00.000+01:00

Ara, la locutora enrevistava el Don i aquest contestava:

Those who use violence are never right ( Aquells que fan servir la violència no tenen mai raó).

Jimbo va exhalar un fum grisós que li solcà el rostre i llençà la cendra per la finestreta. Pensà si l'Otan no havia fet bé bombardejant els serbis quan a la guerra de Kòsovo. Allò havia que aturar-ho. Havien mort milers de civils innocents, xiquets i xiquetes, ancians, adolescents, centeners de dones violades i assassinades. En aquest cas la violència de l'Otan tampoc tenia raó? I què haguera passat si amb la violència no s'haguera acabat amb Hitler i el seu règim?

-Para, para el cotxe, nano.

El Dangy va eixir com un llamp i comencà a vomitar.

Jimbo Stars & Las Ratas del Desierto.
Ininde.

Jimbo Stars & Las Ratas del Desierto, the day after tomorrow.

2007-10-28T02:46:00.000+02:00

El tomorrow will be just another day va esdevenir en el tomorrow will be just the day after tomorrow. Uns punys insolents colpejaren la porta amb una força tan desmesurada que despertaren en Jimbo. Va mirar el despertador: les dues i mitja. Obrí, amb gens de ganes, l'ull esquerre.
No pot ser, tot és fosc. Com és que a aquestes hores no es veu la llum de les primeres hores de la vesprada. Pensava que somiava. Els colp i els crits augmentaven sense remei. Jimbo, caracollons, obri la porta. Dus vora vint hores al catre. Obri d'una puta vegada, puto bastard! Jimmy no entenia res. Què hòsties volia el Dangy Jack?

-Ja vaig, ja, un moment. Què passa, tio?
-Quins collons més grossos, col·lega. Són vora tres quarts de tres.
-I què, anem a dinar?
-A dinar? A Les tres de la matinada?, tio fava. Avui ja és diumenge. Hem estat dormint més de vint hores.
-Sí, sí, ja m'ho has dit abans.

Ara el Jimbo ho entenia. Es van gitar quan eixia el sol dissabte de matí i havien passat tot el dia i part de la matinada del diumenge sobant.

-Hòstia hòstia, hòstia- el Jimmy no destacava en l 'elegància pròpiament dita pel que fa a l'ús de la llengua-. Però si hem de estar a Pioneerlane a les 11! Vinga, anem-hi. Tenim el tems just. Ja s'han alçat tots?.
-Sí, corre. ja esperen al cotxe.

Tots eren el propi Dangyjackie amb qui estava parlant, el seu millor amic, de qui tan sols coneixia que tothom l'anomenava Dangyjackie, un diminutiu de Dangerous Jack. Del nom vertader ningú de la colla no en tenia ni idea. Stars l'havia trobat borratxo i ple de sang, amb un ganivet a la cama, en un carreró de Nova York feia més de tres ays. Des d'aleshores, era el seu germà. El Dangyjackie tenia molt mal caràcter; en realitat, era una mala bèstia però era un tio leial i això per al Jimbo era el més important. La resta de la colla ja estaven dis del chevrolet blau devil. Jimmy pujà al cotxe sense dir paraula i arrencà a tota velocitat. La pols de l'aparcament ho emboirà tot durant uns segons. Després els llums esquerdaven a més de 120 mph l'asfalt de la carretera 54. Tots es miraren i esclafiren a riure. El Dangyjackie li oferí un cafè al Jimbo, engegà la ràdio i Don Willians va fer que tots comencaren a cantar.

Jimbo Stars & Las Ratas del Desierto.
Ininde.

Sonata en Do Major de Mozart per Daniel Barenboim.

2007-10-27T05:20:00.000+02:00

Acò escoltava el Jimbo mentre Las Ratas roncaven:

Jimbo i Las Ratas van de copes.

2007-10-27T04:34:00.000+02:00

Jimbo Stars i Las Ratas del Desierto van arribar al motel ben avançada la matinada. Venien de prendre unes cerveses al pub gai on, últimament, solien recalar per fer l'última copa. Era el bar de maricons amb més sexe de tota la ciutat. S'hi trobava al bell mig del downtown, en un carreró estret però ben il•luminat amb faroles d'aspecte vuitcentista. Havia estat una nit més de sexe precari, de fregar-se, magrejar-se, tocar polles, culs i de restregar-se amb fruïció desbordats per un vici silenciós i turmentós, poruc alhora que morbós i atractiu. La part negada més fosca que s'esvara, una serp plena de verí pel clavegueram de la ciutat mig dormida. Cossos insomnes perpetus de desenganys, esperances i solituds acompanyades o no.

Amb el chevrolet blau van lliscar per l'avinguda 35, giraren pels carrers 45 i 48 i, al mateix encreuament de Saint Mary Square, directes per l’avinguda 9 fins eixir a la caretera 33. A dos quilòmetres, una llum estantissa vermella, assenyalava el destí.

Jimbo tragué una Budweisser del frigorífic, buscà l'Ipod, va caure sobtadament damunt el sofà, engegà l'aparell i seleccionà la Sonata en Do major de Mozart. Feu un glop i amb els ulls clucs imaginà el Baremboim acaronant suaument blanques i negres. El sol començava a eixir sobre les muntanyes boscoses que envoltaven la ciutat que, ara, començava a parlar. Una sirena d'un cotxe policial assassinà el Wolfgang i el Daniel. Un altre glop, un parell d'ansiolítics i tomorrow will be just another day.

Jimbo Stars & Las Ratas del Desierto.
Ininde.

Jimbo Stars travessa Bloomapple.

2007-10-26T20:46:00.001+02:00

Jimbo Stars rodava cremant la carretera 68 travessant amb el blau elèctric del seu chevrolet la quasi deserta ciutat de Bloomapple a l'estat de Tennessee; a la ràdio del cotxe la veu d'un predicador cridava, en anglès, quelcom paregut a:

No es tracta de veure per a creure sinó de creure per a veure...

Al seu cap tronaven les paraules que el cap de policia li havia dit feia escassos minuts: Jimmy, estimat Jimmy, el passat és com les sorres movedisses, quant més proves d'escapar-te'n, més t'hi enfonses.

Jimbo Stars & Las Ratas del Desierto.
Ininde.

Me gustas cuando callas... Pablo Neruda.

2007-10-26T01:42:00.000+02:00

Me gustas cuando callas porque estás como ausente,
y me oyes desde lejos, y mi voz no te toca.
Parece que los ojos se te hubieran volado
y parece que un beso te cerrara la boca.

Como todas las cosas están llenas de mi alma
emerges de las cosas, llena del alma mía.
Mariposa de sueño, te pareces a mi alma,
y te pareces a la palabra melancolía.

Me gustas cuando callas y estás como distante.
Y estás como quejándote, mariposa en arrullo.
Y me oyes desde lejos, y mi voz no te alcanza:
Déjame que me calle con el silencio tuyo.

Déjame que te hable también con tu silencio
claro como una lámpara, simple como un anillo.
Eres como la noche, callada y constelada.
Tu silencio es de estrella, tan lejano y sencillo.

Me gustas cuando callas porque estás como ausente.
Distante y dolorosa como si hubieras muerto.
Una palabra entonces, una sonrisa bastan.
Y estoy alegre, alegre de que no sea cierto.

Poema XV, Pablo Neruda.

De qui és la poesia?, què fan els comunistes a Rússia? i un Sendero de Manzana.

2007-10-26T01:17:00.000+02:00

La poesía no es de quién la escribe sino de quién la necesita.

En Rusia los comunistas se comen a los niños.

Sendero de manzana... Què és un sendero de manzana? Fa falta saber què n'és? Un sendero de manzana és un bes lliscadís i furtiu, un mos a una poma d'herba, unes poques paraules que sacsegen una barca trencadissa... Un sendero de manzana és no res i ho és tot. On és la paradoxa? La ironia és quan s'enfronten dos pensaments oposats amb un somriure, és un sendero de manzana. Un sendero de manzana és el solc del pit d'una dona.

Jimbo Stars & Las Ratas del Desierto.
Ininde.

Frankfurt: guateque nacionalista?.... Mira qui parla!

2007-10-25T00:23:00.000+02:00

Acabe de rebre un email del Nel·let. Ja vos vaig parlar d'ell. Recorde: el Nel·let és un ciberamic que llig, de tant en tant, aquest bloc i que, també, de tant en tant, m'escriu algun correu. Com a referent de l'assumpte posa, en majúscules: INDIGNAT, ININDE, ESTIC MOLT INDIGNAT. Jo que sóc un paranoic de collons ( sorry very much), pense que s'ha enfadat amb mi i continue llegint. Açò és el que m'explica:

Estimat ciberamic, estic indignat. Et conte:

Veig poc la tele. Total per a veure les mamarratxades que fan...

En fi, siga com siga, tombat al sofà li he pegat foc al comanament a distància ( que no a la foto del rei, potser perquè no en tinc cap de foto, no de cap malgrat que em queden pocs cabells ja) i em trobe amb una tertúlia a la TVE, la de 59". Està el Pepe Blanco- que no el pepé- parlant ( en cursiva, intencionadament) amb uns periodistes (no sé si posar-ho en cursiva). Ja està el programa començat i parlen de Catalunya. Sempre treuen a Catalunya per a crear discòrdia i odi aquests naZionalistes espanyols. Pareix que parlen del problema de les infraestructures ferroviàries al Principat. Bé, al que vaig. Brama ( pobrets ases, amb una s i en català i no amb dues i en anglès) una d'aquestes persones (?) que s'anomena periodista, que si els catalans es gastaren els diners en allò que cal i no en guateques nacionalistas en Frankfurt, millor els aniria.

Bo, mira que no pare d'escoltar rucades, però a aquestes hores de la nit i venint de la tia fatxa aquesta em toca els ous. O aquesta tia és hipòcrita o és fatxa de veritat. M'incline per la segona opció. Com es pot dir tal bestiesa i quedar-se tan panxa?, és clar: éssent una fatxa. Ja l'havia escoltada alguna vegada i m'havien parlat com de fastigosa era aquesta tiparraca..., repetisc: o aquesta dona és fatxa o inculta o té una mala llet de l'hòstia o, potser, totes tres coses. Què mal els sap que se sàpiga que la nostra llengua té una literatura important, molt important!

Front a aquesta mostra d'incultura, ignorància i falta de respecte a tota una cultura, t'envie algunes paraules de la nostra literatura de guateque nacionalista tot i aprofitant l'avinenteça per a dir-li a eixa tia malfollà: Xe, calla't ja, tros d'aca!- que dirien al meu poble.

Aquests són els mots que he triat de la nostra literatura de guateque nacionalista:

Potser només ets l'ombra rient i fugitiva

d'un desig obstinat a habitar dins la ment,

i t'he cenyit entorn amb carn de pensament

i amb sang de mes batalles t'he fet encesa i viva.

Amor, potser el suau sospirar que de tu

ve a mi, és tan sols la folla ressonança

d'aquell desig fet música, i és, damunt ta semblança,

ma pròpia joia el sol que s'hi atura i lluu.

No hi fa res: jo t'hauré amat carnal i eterna;

fugirà l'ombra, mes ja el meu únic destí

serà allò meu que no mor, que morirà amb mi,

-que tu sola, oh Amor, hauràs pogut saber-ne.

(Carles Riba, poema 7 del Primer Llibre d'Estances) .

Ara parle jo (L'Ininde):

Xe, Nel·et, xe, ja caic, ja sé de qui em parles, és una dona que té uncognom que coincideix amb el d'una capital basca. Ja sé qui és, ja. Menuda elementa!

Nel·let, xe, no et sofoques que et pujarà el sucre. Aquesta gent odia, visceralment, tot allò que és català, els és alié, els importa una bleda, per dir-ho suaument... Bo, ben pensat sí que els importa, d'altra manera no farien tanta gresca i fomentarien l'odi a tot allò que sona a català i en català. M'agraden molt els mots que has triat per al guateque nacionalista (conec les traduccions que va fer el Riba del Kavafis) i pel que fa a aquesta dona, xe, pa mi sí que deu estar malfollà, xe, que sí! Besadetes, Nel·let, i pren-te la pasailla pa'ls nervis o pega un polvet i so no tens amb qui, juga una maneta :-) i així no se't quedarà la cara de llet agra de la tipa de la qual em parles. Quedat't amb les paraules del Carles i no amb els brams de l'altra. Bona nit! Ens escrivim.

P.S. Benvolgut Nel·let, no em gaces parlar i evita les paraules letjes, que parlar bé no costa una m.... ai, ai, ai!

El retrat de Dorian Gray. Prefaci: Sobre l'Art i l'Ètica..

2007-10-24T01:19:00.000+02:00

M'ha donat per rellegir el Prefaci del Retrat de Dorian Gray, en anglès, i he trobat part del text a internet. Hi fa una reflexió sobre l'art i la moral que trobe interessant. U pot estar o no d'acord però si més no et fa pensar. L'afegisc ací ( Els destacats són meus):

Oscar Wilde: The Picture of Dorian Gray:

THE PREFACE

The artist is the creator of beautiful things. To reveal art and conceal the artist is art's aim. The critic is he who can translate into another manner or a new material his impression of beautiful things.
The highest as the lowest form of criticism is a mode of autobiography. Those who find ugly meanings in beautiful things are corrupt without being charming. This is a fault.
Those who find beautiful meanings in beautiful things are the cultivated. For these there is hope. They are the elect to whom beautiful things mean only beauty.
There is no such thing as a moral or an immoral book. Books are well written, or badly written. That is all.
The nineteenth century dislike of realism is the rage of Caliban seeing his own face in a glass.
The nineteenth century dislike of romanticism is the rage of Caliban not seeing his own face in a glass. The moral life of man forms part of the subject-matter of the artist, but the morality of art consists in the perfect use of an imperfect medium. No artist desires to prove anything. Even things that are true can be proved. No artist has ethical sympathies. An ethical sympathy in an artist is an unpardonable mannerism of style. No artist is ever morbid. The artist can express everything. Thought and language are to the artist instruments of an art. Vice and virtue are to the artist materials for an art. From the point of view of form, the type of all the arts is the art of the musician. From the point of view of feeling, the actor's craft is the type. All art is at once surface and symbol. Those who go beneath the surface do so at their peril. Those who read the symbol do so at their peril. It is the spectator, and not life, that art really mirrors. Diversity of opinion about a work of art shows that the work is new, complex, and vital. When critics disagree, the artist is in accord with himself. We can forgive a man for making a useful thing as long as he does not admire it. The only excuse for making a useless thing is that one admires it intensely.

La GOSSA SORDA: Senyor Pirotècnic.

2007-10-22T23:27:00.000+02:00

Molt bona la lletra dels xicons de La Marina:

La lletra:

Senyor pirotècnic, pot vosté pegar-li foc a la mascletà.

I que vos passa,
que vos passa valencians,
paella en ceba,
moros i cristians,
i que vos passa valencianes,
valencianes,
femelles falleres parlant castellà.

La llengua,
xafada, arrasada, venuda,
paraula a paraula amagada,
sospir a sospir defensada
com si fora un tros de la nostra vida,
sentida,
com si fora un tros de la nostra vida,
València, batalla que es viu dia a dia,
policia, burgesia, partit popular i tercera via,
combaten units contra l'esperança,
combaten units contra l'alegria,
combaten units contra l'esperança,
valencians de postal,
dominant la partida.

Senyor pirotècnic,
pot començar la mascletà,
València vorejen,
en lluita contra l'ocupant.

Senyor pirotècnic,
pot començar la mascletà,
València vorejen,
en lluita contra l'ocupant.

Quí t'ha parit que t'entenga,
acadèmia valenciana de la llengua,
Països catalans problema,
per als estòmacs agraïts del sistema,
polítics amb escorta,
amb els nassos plens de farlopa,
molta corbata i molt poca vergonya
i molta corbata,
molta corbata i molt poca vergonya
i molta corbata.

La geperudeta bonica xiqueta
pel mig de la plaça vestida de blau,
darrere la fusta la beata i la puta
el centre i la dreta que es volen salvar.
València bil·lingue
orxata i fartons de vil·lallarga,
tocant els collons.
Valencia roja,
fartons, orxata i canya,
casalla contra espanya.

Senyor pirotècnic,
pot començar la mascletà,
València vorejen,
en lluita contra l'ocupant.

Senyor pirotècnic,
pot començar la mascletà,
València vorejen,
en lluita contra l'ocupant.

Senyor pirotècnic,
pot començar la mascletà,
València vorejen,
en lluita contra l'ocupant.

Senyor pirotècnic,
pot començar la mascletà,
València vorejen,
en lluita contra l'ocupant.

Pau Abalajos i els músics furtius: Aloma.

2007-10-21T15:46:00.000+02:00

Escoltem-la:

Pau Alabajos i els músics Furtius: Som músics furtius perquè està prohibit fer música als carrers de València som músics furtius perquè la policia municipal pot multar-nos i requisar-nos els instruments som músics furtius perquè cantem en valencià i els mitjans de comunicació ens marginen som músics furtius perquè no gaudim de suport institucional som músics furtius perquè Rita Barberà considera que embrutem el centre històric som músics furtius perquè l’art que conreem està proscrit i som músics furtius perquè no acceptem les normes.

La lletra:

ALOMA

totes les armes que he deixat
totes les guerres que he perdut
tots els carrers que he trepitjat
tota la boira dels teus ulls
tots els poemes que he trencat
totes les pors que no he vençut
totes les cartes que he guardat
tots els records que tinc de tu

i cada nit estic pitjor:
quan et recorde em trobe sol
no puc estimar-te per sempre
i cada nit estic més mort: quan et despulle dins del cor
no puc esperar-te per sempre

totes les ganes de cridar
tots els corals que ja he romput
totes les nits que passe en blanc
tots els meus somnis de futur
tots els estigmes del passat
tot el silenci que has volgut
tots els camins que vaig triar
tota una vida sense tu

la porta es queda a mig tancar
el temps s'escapa de les mans
el món em sembla diferent
és impossible creure

em costa besar-te si estàs
tan lluny del meu costat
em costa oblidar-te encara
et porte dins del cap.

Pepet i Marieta : Paxanga.

2007-10-21T15:21:00.000+02:00

La Paxanga, de Pepet i Marieta.

Escoltem-la:

...el cor al vent...

2007-10-21T00:03:00.000+02:00

Immens Raimon!

Aquest vídeo està tret d'un concert celebrat al Palau Sant Jordi de Barcelona en 1993 per commemorar el 30é aniversari de la gravació de Al Vent.

La lletra:

Al vent.

Al vent,
la cara al vent,
el cor al vent,
les mans al vent,
els ulls al vent,
al vent del món.

I tots,
tots plens de nit,
buscant la llum,
buscant la pau,
buscant a déu,
al vent del món.

La vida ens dóna penes,
ja el nàixer és un gran plor:
la vida pot ser eixe plor;
però nosaltres

al vent,
la cara al vent,
el cor al vent,
les mans al vent,
els ulls al vent,
al vent del món.

I tots,
tots plens de nit,
buscant la llum,
buscant la pau,
buscant a déu,
al vent del món.

TALMENT HE CONTEMPLAT, de Kavafis.

2007-10-19T05:19:00.000+02:00

TALMENT HE CONTEMPLAT...

La bellesa, talment l'he contemplada,
que tinc la vista plena de bellesa.

Línies del cos. Llavis vermells. Membres voluptuosos.
Cabells talment d'estàtues gregues presos:
que sempre feien goig, fins si no els pentinaven,
i queien, una mica, per damunt dels fronts blancs.
Cares d'amor, com les volia
la meva poesia:
en les nits de la meva jovenesa,
secretes en les meves nits, quan anava a trobar-les.

(Versió de Carles Riba).

Manipulació i corrupció al País Valencià.

2007-10-19T05:08:00.000+02:00

He trobat aquest vídeo a youtube, editat per txetxenia. Imatges esfereidores i música i mots hermosos de l'immens Raimon:

Pati Ambaixador Vich.

2007-10-19T02:28:00.000+02:00

Per fi, he aconseguit un conversor per a passar els vídeos enregistrats amb el mòbil (3GPP) a altres formats, com ara MPEG. El programa es diu Mobile Media Coverter i me l'he baixat d'ací.

Per a provar la conversió, he triat un parell de vídeos que tenia fets de la restauració del Pati de l'Ambaixador Vich a València i que es pot veure al Museu de Belles Arts de València (Sant Pius Vè). La qualitat no és molt bona. Promet anar-hi un dia amb la càmera digital que em proporciona una qualitat molt superior, però, bé, per a fer-se'n una idea.

El pati ha quedat ben bonic.

El diplomàtic en tornar a la seua terra natal va fer construir un palau amb peces dutes especialment des d'Itàlia en el moment de màxim esplendor del Cinquecento. El pati del palau s'ha reconstruït al MBBA, s'hi pot accedir des del propi Museu o bé per una nova entrada que s'ha fet des del parc de Vivers.

El projecte de reconstrucció del pati Vich s'inicià al 1997, es va decidir buscar les peces que no havien estat col·locades al 1909 a l'ex Convent del Carme ( Al Carrer Museu). Finalment, les peces es van trobar.

El lloc escollit s'adapta a les característiques del pati Vich no tan sols en àrea (18 x 15 metres) sinó també en alçada. L'alçat original, al voltant de 13 metres, encaixa amb la mesura del tancament de darrere de l'antic Col·legi de Sant Pius Vè, el que afavoreix la conservació de les tres plantes que tenia el cortile. El pati s'ha reconstruït sobre una plataforma de formigó que es va recobrir de marbre per a adequar el sol al de la construcció. L'estructura resultant no queda unida als murs de l'espai quadrangular en el qual s'ubica sinó que manté una separació de dos centimetres per a distingir la nova construcció de l'antiga. El color que s'ha triat és l'anyil en estuc venecià, en lloc dels ocres habituals ( segons vaig llegir, hi ha qui no està d'acord amb el color però el responsable del projecte va al·legar que ho va fer així perquè destacara del blanc del marbre, altres pensen que haguera segut millor fer-ho en ocre, que és més típic dels palaus renaixentistes de la Toscana... Bo, ja saben: per agustos, colors, mai millor dit).

El que sí que sembla clar és que és el primer renaixement que arriba a la península. Saber com era formalment el pati i quina era l'ordenació i disposició de les peces dins del conjunt, ha estat una tasca complexa degut a la desparició del palau, per a la qual s'ha comptat, a més de amb les 200 peces conservades, amb els testimonis gràfics existents. Per a la reconstrucció del pati fou necessària una restauració i neteja de les peces originàries, és a dir, abans de les obres es va realitzar una intervenció estructural sobre les peces afectades.

Ja dic, el lloc ha quedat bonic i ben val una visiteta i si a més ho acompanyem amb una recorreugur pel museu on són de destacar els meravellosos retaules i quadres gòtics i renaixentistes i després fem un tomb pel Parc dels Vívers no ha estat gens malament el temps dedicat. Una bona oferta per a un diumenge de matí, per exemple.

Les fotos del principi també les he fetes jo amb el mòbil patatero que tinc. les dues primeres són xiquetetes, però la tercera, si s'hi punja, es fa prou gran. Prometo anar-hi amb la digital per fer fotos com cal.

Aquests són els vídeos: Els he pujat, també a youtube. Havia provat amb Google Videos però no m'agrada com quedava el format. Una de les tags que he posat ha sigut la de Països Catalans ( Ja veurem els insults dels fatxes catetos blavers, tinc l'opció de aprovar jo els comentaris així que...)

Definitivament, malgrat la mala qualitat dels vídeos, el resultat amb youtube és molt millor.

Don't smoke!

2007-10-18T01:22:00.001+02:00

Millor deixar de fumar per si de cas. Mira que pot passar:

He, he, he.

2007-10-18T00:54:00.000+02:00

Una esposa prova desesperadament de seduir el seu marit; després del constant rebuig del seu home, ella idea un pla..., cal veure-ho fins el final!

Aniboom.com

Al meu país la pluja no sap ploure.

2007-10-16T20:19:00.000+02:00

Són les vuit del vespre i plou a València. Pense que allà on vaig plourà sovint i em venen al cap els versos de l'immens Raimon:

Al meu país la pluja.

Al meu país la pluja no sap ploure:
o plou poc o plou massa;
si plou poc és la sequera,
si plou massa és la catàstrofe.
Qui portarà la pluja a escola?
Qui li dirà com s'ha de ploure?
Al meu país la pluja no sap ploure.

No anirem mai més a escola.
Fora de parlar amb els de la teua edat
res no vares aprendre a escola.
Ni el nom dels arbres del teu paisatge,
ni el nom de les flors que veies,
ni el nom dels ocells del teu món,
ni la teua pròpia llengua.

A escola et robaven la memòria,
feien mentida del present.
La vida es quedava a la porta
mentre entràvem cadàvers de pocs anys.
Oblit del llamp, oblit del tro,
de la pluja i del bon temps,
oblit de món del treball i de l'estudi.
"Por el Imperio hacia dios"
des del carrer Blanc de Xàtiva.
Qui em rescabalarà dels meus anys
de desinformació i desmemòria?

Al meu país la pluja no sap ploure:
o plou poc o plou massa;
si plou poc és la sequera,
si plou massa és la catàstrofe.
Qui portarà la pluja a escola?
Qui li dirà com s'ha de ploure?
Al meu país la pluja no sap ploure.

(Raimon, 1983)

Doncs això mateix li passa al català però no ix a la tele.

2007-10-13T02:32:00.000+02:00

Vaja, vaja... Diuen en espanyol que arrieros somos y en el camino nos encontraremos. Doncs mira, això mateix és el que li passa al nostre idioma però els espanyols no ho treuen a la tele:

Paral·lel 84: Baix un sol nom.

2007-10-12T01:00:00.000+02:00

Aquesta és la cançó dels Paral·lel 84, un grup de música en valencià creat a Oliva (La Safor) i que vaig descobrir fa poc. He tret de la seua web el següent:

Tot va començar a Oliva per allà el Novembre del 2002, pels patis de “la profe” quan un grup d'amics decideixen utilitzar el rock per a canalitzar els seus sentiments polítics i socials; llavors, va aparèixer el projecte col·lectiu político-musical anomenat Paral·lel 84. Des d'aquelles dates, i amb una barreja d’influències que oscil·laven entre el rock en català del moment -Sant Gatxo, Obrint Pas, Brams, Inadaptats, Kop…- el punk-rock i hardcore estatal – S.A., Habeas Corpus, Def Con Dos, Boikot, Fermin Muguruza…- i la darrera onada americana de nü metall – Rage Agaisnt the Machine, Marylin Manson, Korn, Metallica…, el seu estil ha anat transformant-se des d’una barreja de pop, rock i punk melòdic, fins al hardrock, el hardcore o fins i tot alguna pinzellada de metall o stonner amb que compta el seu repertori actual.

Tenen dos discos: De front i Gestació. I n'estan preparant un tercer.

A la cançó que he posat ( Baix un sol nom), cal punjar un parell de vegades a l'icona del play per a escoltar-se.

Mots de vida, mots de llibertat.

2007-10-11T23:51:00.000+02:00

"Amb molts estels de tela farem un cel de llibertat"

Feliu Ventura

Prestaré el meu somni
a aquells que no somnien
i si cal els deixaré la neva mà.
Perquè lluiten cada dia
pel que diuen utopia
i assenyalen el futur
amb quatre dits"

Feliu Ventura

"No existeix forma més alta de pertinença a un poble que escriure en la seva llengua"

Boël

"He heretat l'esperança dels avis
i la paciència dels pares.
i de tots dos els mots
dels quals ara em serveixo
per parlar-vos"

Martí i Pol

"Ens amaguen la història i ens diuen que no en tenim,
que la nostra és la d'ells"

Raimon

Quina poca vergonya, altra vegada!

2007-10-11T16:34:00.002+02:00

El Nelet, que sol llegir el bloc i, de tant en tant, envia algun comentari, em fa arribar aquest email tot indignat:

Acabe de llegir a http://noalrei.elsud.org/?q=node/79 el següent:

La policia identifica les persones que van cremar fotos pel nou d'octubre a València
El delegat del govern espanyol al País Valencià, Antoni Bernabé, ha informat que la policia nacional espanyola ha identificat les companyes i companys que van cremar fotos dels borbons durant la manifestació del Nou d'Octubre a València, i els ha obert diligències. El cos de seguretat posarà la informació a disposició de l'autoritat judicial, perquè decideixi si cal prendre mesures o no. Bernabé ha aprofitat per condemnar 'rotundament' la crema de retrats de la monarquia espanyola.

Xe, xe , xe! Per qué no es va fer res per a detenir els fatxes que llençaven ous des d'un dels terrats d'un dels edificis que envolten el Parterre i que estaven clarament localitzats? Per què no va es va fer res per a detenir els fatxes que insultaven diguent: putos catalanes, putos catalanes de mierda? Fuera de España! Arriba Espanya! Per qué no els van detenir si estaven allí davant amb la clara intenció de produir un enfrontament que acabara en agressions físiques? Per que no es va fer res per a detenir als que llençaven ampolles a la gent que, pacíficament, llegia un manifest? Per què no fan res per a identificar tota aquesta gentola? Això sí que és legal?, és legal venir a una mani pacífica a provocar? Això sí que és legal? La doble mesura. Xe, ja està bé!Vinga, ja! Quina poca vergonya! I després volen que se sentim espanyols. No, gràcies!

I després als mitjans de conunicació espanyols els radicals en són uns altres! I fan servir la desqualificació amb la paraula nacionalistes. Quanta mentida! Quanta manipulació mediàtica! Per què no s'apliquen el conte i se n'adonen qui són els ultranacionalistes de debó amb totes les connotacions negatives que ells apliquen? Hipocresia premeditada, dogmatisme convençut?Altra vegada: Quanta poca vergonya, per no dir-ne gens!

Continua l'agressió de la GV contra la llibertat d'expressió i la dignitat del poble valencià.

2007-10-11T01:38:00.000+02:00

Navegant per aquest món d'estels electrònic, he descobert un grup que fa música en valencià: Paral·lel 84. Tot i buscant una de les seues cançons (Baix un sol nom), entre al Llibre de Visites de la web i em trobe el que més avall afegisc i en ve una reflexió al cap: no haurà caigut aquesta gent en què si nega la paraula podria estar enfortint altres actituds. Bo, siga com siga, em sembla un acte més de feixisme d'aquesta gentola, gentola perquè que fa un abús indecent ( redundància- ho sé) del seu poder contribuint al genocidi cultural i lingüístic del nostre País, i

privant els valencians i valencianes de la pluralitat informativa i en valencià). Açò és el que he trobat ( la cursiva meua és per a destacar):

La Generalitat Valenciana desestima el recurs d'ACPV i confirma l'ordre de tancament de les emissions de TVC al País Valencià i la sanció de 300.000€ a l'entitatACPV farà front, juridicament i social, a la decisió del PP valencià.

10.09.2007.

La Secretaria Autonòmica de Comunicació de la Generalitat Valenciana ha decidit desestimar el recurs interposat per ACPV davant la Direcció General de Promoció Institucional, la qual va resoldre el procediment sancionador per les emissions de TV3 amb una ordre de cessament de les emissions i una desproporcionada sanció econòmica a ACPV de 300.000€.

La conseqüència immediata d’aquesta decisió és contundent. Segons estipula la resolució, aquesta s’ha de fer efectiva en el termini de vint dies. La Junta Directiva d’ACPV, conscient de la gravetat de la situació i el perill que corren les úniques emissions televisives íntegrament en llengua pròpia en l’àmbit del País Valencià, es reunirà amb caràcter d’urgència per analitzar la situació i concretar la resposta, tant jurídica com social, a aquesta arbitrària decisió del govern valencià. ACPV vol aprofitar aquesta comunicat de premsa per recordar que la via de solució més factible i raonable a la situació creada pel PP valencià és la de l’acord entre la Generalitat Valenciana, la Generalitat de Catalunya i el Ministeri d’Indústria espanyol que garantisca la reciprocitat dels diferents canals “autonòmics” que emeten en llengua catalana, com ACPV ha considerat sempre desitjable. Aquesta decisió, però, demostra l’escasa voluntat de diàleg del Consell valencià, que mentre diu apostar per l’acord sanciona amb contundència una de les parts implicades en el conflicte. Si aquest acord no arriba el més probable és que els valencians i valencianes vegen privats els seus drets fonamentals a la pluralitat informativa i en valencià.

Article de Vicent Sanchis a l'Avuí el 16/09/07:

300.000 euros, per a escarment El govern valencià acaba d’imposar una multa de 300.000 euros a Acció Cultural pel delicte de reemetre els senyals de Televisió de Catalunya al País Valencià. No n’hi ha cap precedent conegut. ¿Algun govern dels dits autonòmics ha multat cap canal televisiu o radiofònic amb una quantitat tan desorbitada per emetre de manera “il•legal”? Imaginem què passaria si, per exemple, la Generalitat de Catalunya decidís sancionar una entitat representativa d’Andalusia per possibilitar l’arribada digital de la televisió d’aquell territori... La doble mesura és una constant. És obvi que Francisco Camps ha volgut escarmentar “els catalanistes”. Amb tot el marge que li permet la llei. Una llei que, pel que fa a la recepció d’informació, de fa tres dècades queda desbordada sistemàticament per la realitat. La multa de 300.000 euros és un avís per a escarment de patriotes. De patriotes que no la comparteixen, la pàtria, amb Francisco Camps.La decisió de la Generalitat valenciana constata de nou, a més, una amarga realitat. Des que Espanya es va estructurar en un “Estat d’autonomies” s’han anat delimitant dues categories: la general i la particular. No cal dir que la general, definida pels símbols espanyols i per la llengua i la cultura castellanes, és la que compta, perquè és la que “ens uneix”, la que comunica les “autonomies” entre elles i la que projecta amb exclusivitat el fet espanyol a l’exterior. Per això ningú es va estranyar quan Francisco Camps i Josep Piqué van entrar, fa un any, en un restaurant de Barcelona, on hi havia reunits representants de tots els mitjans de comunicació catalans, parlant entre ells en castellà. El mateix idioma que després va vehicular tota la reunió. Camps parla “valencià”, un idioma que comença i acaba en aquella “autonomia”. Piqué parla “català”, llengua que només és reconeguda també com a pròpia per l’“autonomia” balear, una excepció que a Madrid encara no s’ha paït amb comoditat. Era en castellà, doncs, que tots dos s’havien d’entendre per pura lògica “autonòmica”.La realitat particular i domèstica, “autonòmica”, i la realitat general i exportable, “espanyola”, han anat generant una legislació gradual i complexa que les legitima. Per això el govern valencià està obligat per llei a obrir-se digitalment als canals de televisió i ràdio “generals” que regula l’Estat. I per això el govern valencià pot decidir també que una altra realitat “autonòmica” no passi les seves fronteres i pot multar qui s’hi rebel•li.Ha estat Catalunya qui ha caigut en aquesta trampa. Enfortint l’estructura “autonòmica”, enfortint-se “autonòmicament”, ha consolidat les seves institucions i les seves competències, però ha debilitat la llengua i la cultura catalanes, que tenen un abast molt més ampli i que que necessiten aquest mercat per sobreviure i projectar-se. Exactament igual com fan l’espanyol o el francès. Alguna editorial espanyola renunciaria al mercat que li ofereix l’Amèrica Llatina? Cap dels països que tenen el castellà com a idioma oficial renunciaria a l’intercanvi de productes culturals o audiovisuals que genera aquest idioma? Només les llengües “autonòmiques” sotmeses a la legislació espanyola pateixen restriccions suïcides. Suïcides per a elles mateixes, no cal dir-ho. Les mateixes restriccions que van impulsar la inclusió en la Constitució espanyola de l’article 145, segons el qual “en cap cas s’admetrà la federació de comunitats autonòmes”. La mentalitat que circumscriu la realitat “autonòmica”, ni que sigui la lingüística, a un afer intern i restrictiu, empetitit a la força, invàlid per a la comunicació “general”, és la mateixa que prohibeix a les comunitats autònomes federar-se, perquè els afers interautonòmics són exclusius de l’Estat. Per això l’Estat no s’ha plantejat cedir Renfe a Catalunya, sinó el servei de Rodalies. Tot això pot semblar lògic quan es parla d’infraestructures, però no ho és. I és del tot il•lògic quan es tracta de llengües i fronteres.La multa a Acció Cultural és molt més que una sanció injusta i demolidora contra la discrepància. És una constatació. La constatació que al País Valencià poden emetre o es poden rebre tota mena d’emissores pirates en castellà –en castellà d’Espanya, de l’Equador o del Perú–, però no les que s’expressen en català. Quan es tracta de la realitat estrictament “valenciana”, el “valencià” no és “català” i per això el “català” no ha de travessar les fronteres autonòmiques. Una multa, doncs, per a escarment de patriotes. Dels patriotes de l’autoestima i de la lògica estricta. De patriotes poc autonòmics.

I en això estem. El castellà sí pot obrir fronteres, les altres llengües no. Doble vara de medir. Podrà ser legal però no deixa de ser injust. Si la legalitat no és justa, podria canviar-se, no? Com s'ha fet en tants casos. Encara que ací més que de legalitat estem assistint a un acte contra la discrepància, la llibertat d'opinió, la llibertat d'expressió i la cultura i llengua comú de tot un poble. Un signe més d'ignorància i incultura. Xe, que es passen uns mesets per la Universitat que no els vindria malament. Quanta incultura, quanta mala llet ( he, he, volia dir mala fet- lapsus linguae). Quina vergonya!

Després els radicals són uns altres. A qui volen enganyar? Amb molta gent ho aconsegueixen però amb altres no ho faran mái per més que ho intenten. Què n'estiguen segurs, ben segur. Per cert, algu s'imagina Zapatero i Chaves, ja que parlen dos dialectes diferents dels castellà, parlant en anglès que és la lingua franca internacional! Doncs Camps i Piqué parlen en una altra llengua que no és la seua comuna. Ridicul! Quina vergonya!

Musiqueta per a aquestos dies: EL CANT DELS MAULETS.

2007-10-10T03:04:00.001+02:00

Ací vos deixe EL CANT DELS MAULETS per AL TALL i OBRINT PAS: Crec que cal prémer un parell de vegades a l'icona del play. Jo ho he provat i sí que funciona.

powered by ODEO

Diu la cancó:

Si l'oratge es gira en mal dels maulets,
vindran altres dies que bufe bon vent.
Quan més curt ens lliguen més perill tindran,
passeu-me la bota i seguiu tocant.

Pau Alabajos: Al Vent.

2007-10-09T15:19:00.000+02:00

Estimat Raimon, insuperable Raimon, tu ja ets immortal al cor dels valencians i del món. Aquest vídeo del Pau Alabajos fent una versió de Al Vent. Benvolgut Raimon, sang nova al nostre país.

La Muixeranga: Himne Nacional del País Valencià.

2007-10-08T04:54:00.000+02:00

He fet aquest xicotet vídeo per a commemorar aquest 9 d'Octubre, Dia Nacional del País Valencià.

Photo and video editing at www.OneTrueMedia.com

Ininde.

9 D'OCTUBRE: DIADA NACIONAL DEL PAÍS VALENCIÀ.

2007-10-08T03:31:00.000+02:00

He estat buscant les activitats que se celebraran a València arran de la commemoració del 9 d'Ocubre ( evidentment no les oficials de tot el fatxerio i blaverio) sinó les altres, les dels grups progressistes del nostre país. He trobat:

DILLUNS 8

MOGUDES

CORRELLENGUA 2007 20:00 hores
ARRIBADA DE LA FLAMA a Ca Revolta, des del Casal Jaume I de Russafa

20:30 hores
Eixida de la CERCAVILA des de Ca Revolta, acompanyada per la Colla de Tabal i Dolçaina Gatzara

21:30 hores
SOPAR. Preu 10 euros. Reserves fins al 6 d'octubre als telèfons 96.392.20.88 / 675.439.160

23:00 hores
Actuació de LILIT I DONÍS.

Aniré a veure i fer unes fotos de l'arribada de la flama a Ca Revolta (C/Sta. Teresa,10 46001 València) i del Cercavila. Si m'ixen bé, les penjaré al bloc perquè la càmera patatera que tinc té un flash deficitari i com es faça de nit, ho tenim clar (millor fit, fosc). Veurem si el Photoshop em tira una maneta. Supose que aniré tot sol però no m'importa. M'he fet el compromís d'anar-hi.

Ací es pot veure la programació del 9 d'octubre

El plànol:

El 9 d'Octubre, manifestació des de la Plaça de Sant Agustí de la ciutat de València.

De la web d'ACPV:

La Comissió 9 d’Octubre convoca la tradicional manifestació

ACPV és membre de la Comissió

La Comissió 9 d’Octubre (formada per Acció Cultural del País Valencià (ACPV), Escola Valenciana, CCOO-PV, Intersindical Valenciana, Col·lectiu Autònom de Treballadors CAT, Esquerra Unida del País Valencià (EUPV), Bloc Nacionalista Valencià (BNV), Esquerra Republicana del País Valencià (ERPV), Els Verds-Esquerra Ecologista, Els Verds del País Valencià, Ca Revolta i Associació Constantí Llombart) convoca un any més la manifestació del 9 d’Octubre, la qual eixirà de la Plaça de Sant Agustí, a València, el dia 9 a les 18 hores.Un poc d'hora per a mi però faré tot el possible per anar-hi.

Ja vos contaré.

Mai no podré oblidar un 9 d'octubre a la Plaça de Bous, el luxe d'escoltar en Lluís Llach en un recital acompanyat pel Miquel Martí i Pol, en cadira de rodes, i les muixerangues d'Algemesí. Ufff, un plaer!!! Sempre em romandrà a la memòria, al cap i al cor. Després, els blaveros de la derechona al poder van prohibir l'ús de la Plaça de Bous.

Tampoc no oblidaré una mani del 9 d'Octubre que acabava al Pont de la Mar; Els peperos havien prohibit el concert de cloenda en algun lloc cèntric de la ciutat. De sobte, allí mateix, al costat de la escala del pont, i després de llegir el manifest el Joel Joan, es descobrí una furgoneta que estava tapada amb una immesa carpa de la qual i començà la música i el ball: un grup de rock en valencià! Una canya! El concert de cloenda el van haver de fet al Campus dels Tarongers. Ens envien quan més lluny de la ciutat, millor. No volen veure que hi ha gent que no pensa com ells. Hi vaig escoltar AL TALL i vaig ballar com un boig El Cant dels Maulets.

Per la dignitat del nostre poble, la nostra cultura, el respecte al territori i a la nostra llengua: Visca el País Valencià. Visquen els Paísos Catalans!

Gossos: No és nou.

2007-10-06T17:39:00.000+02:00

Impressionants Gossos. Xulíssima la cancó i guapo, guapo el vídeo. Tot un luxe, sí, senyor!

...
Hem perdut les maneres
que n'hem fet de l'honor
passegem les mentides com si fossin tresors.
Vull despertar un bon dia,
obrir els ulls i veure un mon diferent,
...

Et Voilà le video:

Alma Guillermoprieto.

2007-10-05T05:01:00.000+02:00

Així és. No puc dormir. L'insommni dels vells.

Ahir, fent zapping, mai sé a quin hora ni quin dia fan els programes de la tele, Només en se de memorieta el Mil·lennium del Ramon Colom els dissabtes tard. Bo, doncs, anit em vaig trobar al C33( dijous 3 d'0ctubre) una entrevista al programa L'Hora del Lector amb una entrevista a l'escriptora, periodista, ballarina, professora de dansa... mexicana Alma Guillermoprieto. No la coneixia de res. Quan vaig arribar-hi, l'entrevista ja estava més de per la meitat. L'Alma parlava d'una matança a EL Salvador, pel que vaig poder entendre, duta a terme per l'exercit contra la població civil: dones, homes, ancians i més de cent nadons. El cas és que el propi exèrcit els van convidar a refugiar-se a un poblet salvadorenc per a protegir-se dels atacs de l'exercit (!!!). Era una trampa. Van tancar tots els civils a una xicoteta capella, els van separar, els van afusellar, assassinar. També als nandons, més de cent vint bebés assassinats. Com no! Em vaig quedar esgarrifat. EStic esbrinant què hi va passar. L'Alma Guillermoprieto em va causar una sensació molt bona, el de una dona íntegra, compromesa, solidària, lluitadora per la llibertat i pels menys afavorits.

Aquesta es la presentació que fa de l'Alma Guillermoprieto el programa L'Hora del lector de C33:

Alma Guillermoprieto ha estat ballarina a Nova York, professora de dansa a l'Havana i reportera a Amèrica Llatina per als diaris The Guardian, pel que va cobrir la revolució sandinista, Washington Post, i les revistes Newsweek, The New Yorker i The New York Review of Books. A la primera part de "L'hora del lector" d'aquest dijous, Emili Manzano parlarà amb ella dels seus llibres i de les lectures que l'han acompayada al llarg de la seva vida.

El programa l'Hora del Lector té el seu propi blog, el d'El SEnyor Boix que diu:

Benvolgudes amigues i benvolguts amics d'aquest bloc de lectors de llibres i d'imatges, quines ganes tinc que es faci de nit altra vegada perquè comenci la conversa de l'Emili Manzano amb la periodista mexicana Alma Guillermoprieto, resident a Nova York i ballarina professional de dansa moderna, que des de mitjans dels setanta ha fet reportatges dels moments més turbulents i més vius d’Amèrica Llatina per a bona part de la premsa internacional, inclosos diaris i publicacions com ara The Guardian, Washington Post, Newsweek, The New Yorker i The New York Review of Books.

Sembla força interessant. Vull trobar allò que va comentar l'Alma i que va passar a El Salvador. Pot ser buscant per Internet. Crec que ho he trobat:

De moment, traduïsc l'entrada de la wiki sobre l'Alma:

Escric, primer, la traducció al català/valencià i, després, pose l'original de la wiki en anglès:

Alma Guillermoprieto (27 de maig, 1949) és una periodista mexicana que ha escrit força al voltan d'Amèrica Llatina per a la premsa britànica i nord-americana. Els seus escrits, també, s'han propagat molt pel món de parla hispana.

Guillermoprieto va nèixer i criar-se a Ciutat de Mèxic. De ben joveneta es va mudar a Nova York amb sa mare, Allí va estudiar dansa moderna durant alguns anys. Des del 1962 fins al 1973, va treballar com a ballarina professional.

A mitjans dels 70, començà la seua carrera de periodista treballant per The Guardian, per a traslladar-se, més tard a treballar amb The Washington Post. Al gener del 82, afincada a la capital mexicana va ser una dels dos periodistes ( l'altre era Raymond Bonner de The New York Times) que va treure a la llum la història de la massacre de El Mozote en la qual més de 900 civils a El Mozote, El Salvador, van ser assassinats pel exèrcit salvadorenc al desembre del 1981. Amb molta penúria i un enorme risc, ella va ser passada d'amagat pels rebels del FMLN (Frente Farabundo Martí para la Liberación Nacional) per a visitawr el lloc, aproximadament, un més després de què la massacre ocorreguera. Quan la història va donar-se a conéixer al Post i al Times el 27 de gener del 1982, va ser rebutjada per l'administració Reagan com a propaganda. Posteriorment, tanmateix, els detalls de la massacre com van ser publicades, abans, per Guillermoprieto i Bonner van ser verificades, amb grans repercusions per tot el món.

Durant gran part de la decada osterior, Guillermoprieto va ser cap del departament per a Sud-Amèrica de la revista Newsweek .

El seu primer llibre, Samba (1990) és un resum del temps que va estar estudiant a una escola de samba a Rio de Janeiro.

Durant els anys 90, començà a treballar com a escritora freelance, escrivint molts articles d'investigació sobre la cultura i política Latinoamericanes per a The New Yorker i The New York Review of Books, incloent-hi excepcionals treballs sobre la guerra civil a Colòmbia, sobre Sendero Luminoso durant el conflicte intern al Perú, sobre el període posterior de la "Guerra Bruta" a l'Argentina i sobre la Nicaragua post-sandinista. Tot això va ser recollit al llibre The Heart That Bleeds (1944), considerat com un retrat clàssic de la política i la cultura de l'Amèrica Llatina durant la "dècada perduda" ( va ser publicat en espanyol amb el títol de Al pie de un volcán te escribo- Crónicas latinoamercanas en 1995).

A l'abril de 1995, per petició de Gabriel García Márquez, Guillermoprieto va col·laborar al taller inaugural de la Fundación para un Nuevo Periodismo Iberoamericano, un institut que té com a objectiu difondre el periodisme que va establr el García Márquez a Cartagena de Indias, Colombia. Des d'aleshores ha treballat ensenyant a set tallers destinats a joves periodistes areu del continent.

Aqueix mateix any, Guillermoprieto tam bé va rebre la MacArthur Fellowship ( Beca/Guardó MacArthur)

Una segona antologia d'articles, Looking for History, va ser publicat el 2001. Guillermoprieto també publicà una col·lecció d'articles en espanyol sobre la crisi mexicana, El año que no fuimos felices.

Al 2004, Guilliermoprieto pubicà unes memòries, Dancing with Cuba (ISBN 0-375-42093-2),que tracta sobre l'any que va viure a Cuba de jove. Un extracte del llibre va ser publicat l'any 2003 en The New Yorker.

http://en.wikipedia.org/wiki/Alma_Guillermoprieto

Ininde.

Boníssim!!! Educació per a la Ciutadania. Que em pixeeeeeee!

2007-10-05T03:41:00.000+02:00

Xe, que se m'oblidava. Quin fart de riure: el vídeo de les Joventuts Socialistes de la campanya a favor de l'assignatura d'Educació per a la Ciutadania ( Felicitats, maxotes- masc. i fem.-, XD!). Per favor, el cocodril!!!, y, tú, ¿qué dices? Molt bo ( Què fort!, què fort!, què fort!) Que em pixeeeeeeee! Voilà le video: Vos deixe, també, l'enllaç per si em dóna per posar musiqueta.

Xe, què diuen els de la dreta i els progres sesuts que és una caricatura i que cauen ells mateixos en allò que critiquen, xe que li diguen al Valle Inclán que si la caricatura sovint no és el millor retrat de la realitat.. ai, ai!

Feliç Aniversari!

2007-10-05T03:22:00.000+02:00

Ahir va fer quatre mesos que vaig encetar el bloc!!!

Bona Nit!

Quina cara més dura i quina acitud més feixista! Xe, xe, xe.

2007-10-05T01:56:00.001+02:00

Bo, el Nel·let, que es pren la molèstia de llegir algunes de les cosetes que escric al bloc, avui m'ha fet arribar aquest correu tot indignat. Explica el següent:

Avui a les telenotícies he vist l'impresentable, arrogant, xulo, maleducat, botifler... ( opinió de moltes persones del nostre País amb tot el dret a dir-ho per la profunda indignació que senten front a la seua política) que presideix la GV ( per a molts i moltes ja esdevinguda Barbaritat Valenciana). Xe, quina poca vergonya! Com es pot ser tan cínic!

Li preguntava la diputada pel Compromis, Mònica Oltra, que què faria per garantir que els ciutadans i ciutadanes del País Valencià pugueren veure TV3 amb la reciprocitat de què a Catalunya es veiera el Canal Bou. Va i li solta aquest subjecte amb el cinisme que el caracteritza, que no pot haver això que ella anomena reciprocitat i que es poden veure quaranta-cinc canals de televisió al País ( ell diria Comunidad, esclar) i que total només es deixarà de veure una cadena, i que la culpa de tot la té l'actual ministre d'Indústria i el que ara és president socialista de la Generalitat de Catalunya. És a dir podem veure un munt de canals de televisió de pèssima qualitat, tipus canals temàtics tarot, xats xexe, etc ( la qual cosa no em sembla malament, cadascú que veja el que li vinga en gana). I, evidentment, ells han donat les llicències, majoritàriament, als seus amiguets polítics, però no tenim el dret de veure una televisió pública de qualitat. Xe, xe, xe!

Vegem: que les coses no es nyugaren bé, des del principi, sembla ser que és així però que la Barbaritat Valenciana - com, cada vegada, diuen més i més homes i dones del nostre País, està fent tot el possible perquè no puguem gaudir de la Televisió de Catalunya és innegable, s'agafen a la il·legalitat. Xe, atorgeu-li la llicència, Sabeu que cal? Només un poc de bona voluntat i d'esperit democràtic però, això, en aquest cas i en molts altres, aquesta gent no saben què és. Per cert, els repetidors d'ACPV es van pagar per subscricpió popular, no li va costar un duro ( o euro) a l'erari públic. I, vegem, que si estem en un país democràtic podem dir tot allò que vulguem si no estem d'acord amb el que fan els que ens governen que, per això es diu democràcia- per si alguna gent de la derechona no s'ha assabentat, que ens empara la llibertat d'expressió; i el fet de què guanyen unes eleccions no els dóna cap carta blanca perquè destruïsquen el territori, mentisquen sobre la nostra llengua i cultura, manipulen la informaciò diàriament i ens neguen la possibilitat de veure la TV de Catalunya. De què tenen por? O és que són, simplement, mala gent? Xe, si ells no la volen veure, que no l'engegen o, més fàcil encara, ni la sinonitzen però que deixen que aquells i aquelles que vulguen puguem gaudir d'ella ho facen. És la seua obligació garantir eixa llibertat però no, ells van i se la carreguen.

Ah! La senyora Oltra li ha fet la pregunta en la nostra llengua i aquest botifler li ha contestat en castellà, cosa que sol fer habitualment, perquè s'avergonyíx, clarament, de la seua pròpia llengua, de la llengua dels valencians per a, després, omplir-se la boca parlant de la seua Llengua Valenciana ( terme totalment incorrecte des del criteri acadèmic lingüístic).

Xe, estic indignat i havia de dir-ho. I que quede clar, però que molt clar, moltíssim, que aquestes opinions no ofenen ni a la insitució de la GV ni al càrrec del Molt Honorable President sinò que parlen i critiquen, en tot el seu dret legítim i legal el que, tristement, està passant amb aquesta excelsa institució dels valencians i valencianes i el què aquest home, que no sé ni com es diu valencià, està fent amb el nostre País i la nostra cultura i que recorde aquest senyor: que ser cínics és la recompensa dels pitjors, diuen.

Per cert, ens empara la llibertat d'expressió garantida en la sacrosanta constitució espanyola, o no?

S'entén per feixista, ací ( no en el sentit estrictament històric), tot allò que atempta contra els drets fonamentals dels individus d'una societat, com ara la llibertat d'expressió, el dret a ser diferent, a poder opinar de manera distina als que manen, a poder triar, per expemple, quin llibre llegir, quina emissora escoltar o veure, etc, etc. Ai, Senyor! Tenir que donar explicacions d'això encara!!!

Xe, i prou. Adéu! ( com diria l'altre: Adiós... Xe, Xe, Xe).

Nel·let, 4 d'octubre del 2007.

Nel·let, jo també he vist el Telenotícies i m'he indignat. M'ha semblat d'una indecència moral absoluta. Un atac gravíssim a la llibertat d'expressió. Em tem que acabaran guanyant ells. Però resitirem. Com em va dir el Blai: si hem resistit tres-cent anys, ho farem, si més no, tres-cents més. I dic que m'ha agradat molt això que expliques del cinisme. I jo, també, m'acomiade i et dic bona nit i no buenas noches- he, he.

La crema de les fotos del Rei.

2007-10-03T01:32:00.000+02:00

Llig l’edició d’El País d’avui, 3 d’octubre A.D. Havia escoltat alguna cosa al Telenotícies de TV3, evidentment, però no m’havia assabentat massa bé. Així que opte per El País, en lloc d’El Periódico de Catalunya o de l’Avui, per exemple, per tal de veure com explica la notícia aquest mitjà de comunicació i veure els comentaris dels lectors.

Després de llegir la notícia, he de dir, supose que es podrà dir perquè estem vivint temps no massa bons per a la llibertat d’expressió d'alguns, sí per a la d’altres ( Ja m’enteneu). La dreta ultrareaccionària i els ultraespanyolistes (redudància, ho sé) poden dir allò que vulguen, a ells no els persegueix la justícia per dir el que diuen. I dic la Justícia i no una persona que posa una demanda. I em rebatreu que és que a aquests dos xicots catalans no els han imputat per dir el que vulguen sinó per cremar fotos. No serà pitjor dur-nos a una guerra il•legal i criminal? Arran de la qual moren cada dia un munt de persones innocents i des què va començar han mort ja milers i milers de dones, xiquets, xiquetes, homes, ancians, ancianes. I Caminen impunes per les nostres ciutats i pobles. No serà això pitjor que cremar fotos? Amos, dic jo- mera opinió.

Recordem que estem parlant de cremar símbols i no persones. No és pitjor que cremar una foto insultar cada dia a tot un poble, una cultura i una llegua com la catalana des de molts mitjans de comunicació? Fomentar l’homofòbia, l’anticatalanisme… des de certs grups mediàtics i d’algun que altre partit polític? No serà pitjor el fet de negar el dret nacional dels Països Catalans? I tantes i tantes més coses? I què passa amb el Pujol, enano habla castellano ( per què no els identifiquen a tots els bàrbars que hi havia a eixe carrer que no vull anomenar i té el nom d’una gran ciutat portuària italiana), no era això un atac, una injuria a la democràcia, a tots els catalans- que hagueren votat o no a aquest senyor? I és més a tot un símbol com és la nostra llengua catalana/valencià? Impunitat total. Ai, Senyor, Senyor…, no seran altres els radicals? Maldita la gràcia quan aquesta gent desqualifica anomenant a alguns radicals. Si per defensar els drets nacionals del seu poble, l’ús normal de la seua llengua en la seua terra, la llibertat d’expressió, la convivència i el respecte mutu u esdevé un radical, pos fale, seran radicals, si ellos lo dicen, ai, Senyor, Senyor! Però els altres campan por sus anchas continuant fent de les seues. Torne a dir: impunes emparant-se en la seua llibertat d’expressió. I, al•lucina, veïna, ells es fan garants de l’estat constitucional i de la defensa de la llibertat. En crear el bloc em vaig fer el ferm propòsit de no fer servir paraulotes, de mantenir una certa elegància en el discurs lingüístic, però, ací, toca dir, xe, toca’t els co*****, xe, mou i corre ( el mot era coixins, no penseu malament).

De vegades, m’autocensure i no parle de política al bloc perquè és tal la indignació que tinc, que intente refrenar-me perquè la ràbia no em faça perdre el control mental- alguns diuen que ja l’he perdut, potser sí- i per evitar encendre’m, en el sentit metafòric que no real, no siga que vinga algú molt gros de la Justícia, quina por! I ara dic jo, que no crec haver perdut el control mental més que aquesta dreta espanyolista que s’alça com a defensors d’una nación de ciudadanos libres e iguales, que no puc evitar recordar a Orwell i el seu Animal Farm, ja veus.

No és cap justificació però no sóc jo de cremar res, ni em sent espanyol ni identificat pels símbols d’Espanya però ni els cremaré ni els insultaré. No és el meu tarannà. Viu i deixa viure, en això crec jo, entre altres coses, però què coixins! Que em deixen viure, també, a mi. No sé, no vull ratllar-me, però si no dic malament es diu respecte mutu. Així i tot la reacció als fets de la notícia em sembla una barbaritat. Inadmissible!. I no parlem del que amb fet amb el fotògraf confiscant-li el seu material ( què fort!) Bo, la notícia diu:

La Fiscalía pide un año y tres meses de cárcel para los imputados por quemar fotos del Rey
Jaume Roura y Enric Stern no irían a prisión en caso de ser declarados culpables
JOSÉ YOLDI - Madrid - 02/10/2007

La Fiscalía de la Audiencia Nacional ha pedido un año y tres meses de cárcel para los jóvenes acusados de quemar en Girona fotos de los Reyes. Los imputados, Jaume Roura y Enric Stern, que no irían a prisión en caso de ser declarados culpables, admitieron ante el juez Pedraz los hechos (acaecidos en una concentración celebrada el 13 de septiembre cuando el rey Don Juan Carlos inauguraba unas instalaciones en Cataluña).

Según el escrito de acusación, hecho público hoy, la Fiscalía solicita la apertura de juicio oral contra los imputados Jaume Roura y Enric Stern, que "con el único propósito de menoscabar y dañar el prestigio de la más alta representación del Estado quemaron varias fotografías de los Reyes de España". Ahora, el fiscal Ignacio Gordillo les imputa un delito de injurias a la Corona, con el agravante de ir disfrazados (iban encapuchados), según fuentes fiscales citadas por Europa Press.
Poco después de recibir esta petición del fiscal, Pedraz ha dictado el auto de apertura de juicio, al que deberá ahora poner fecha el Juzgado de lo Penal, que el próximo 13 de noviembre juzgará por el mismo delito de injurias a la Corona a los dos humoristas que caricaturizaron a los Príncipes en una portada de la revista El Jueves.
El juez Pedraz ha dejado a los dos imputados en libertad con cargos, pero sin medidas cautelares, a la espera de juicio. La Fiscalía había solicitado antes de dichas decisiones judiciales la retirada de los pasaportes y el establecimiento de una fianza para que los acusados quedaran en libertad.
Tras la quema de las fotografías se produjeron otros actos similares en Cataluña y, así, el próximo jueves deberán comparecer como imputados ante el juez de la Audiencia Nacional Fernando Grande Marlaska otras nueve personas que han sido identificadas por los Mossos d'Esquadra como participantes en la quema de retratos de los Reyes en Girona el pasado 22 de septiembre, informa Efe.

El País.

En fi. Per desdramatitzar, malgrat que la cosa té poca gràcia: Si m’abelleix eixir al carrer amb una pamela rosa i un antifaç negre d’allò més fashion, i per què no? Un guant tipus Gilda, se m’imputarà un delicte? El fet d’anar disfressat és considerat com un agreujant. Ai, Mare de Déu dels Desemparats!

Ara venen 10 comentaris dels lectors que he seleccionat. Malintencionadament, he triat uns quants que m’han interessat. Els altres els podeu escoltar cada dia al carrer, a les ràdios, als diaris, a les teles...

1. Monárquica y juancarlista como me declaro, me parece una pena desmesurada, además de que con una reacción tan grande se contribuye a que estos pazguatos se consideren héroes. Encima.

Pazguatos? Héroes? Done-li la volta, senyora i els pazguatos seran uns altres. D'acord amb allò de la pena desmesurada.

2. Ynesytrilas y FJL han injuriado mucho más gravemente a la corona y ningún fiscal ha movido un dedo. Patético, y evidentemente cargar contra un símbolo puede ser punible, pero no deja de ser chocante, ¿a quién le interesa realmente todo este ruido?¿quién se beneficia de esta ola antimonárquica incendiaria?Porque está caro que el actual régimen puede modificarse con consenso, y no hace falta hacer tanto ruido...

Aquest m’agrada.

3. Demostrado queda, España tiene una democracia de tercera regional. La Físcalia de la Audiencia Nacional se "cubre" de gloria, y reafirma la pésima impresión que los ciudadanos tenemos del sistema judicial de nuestro país que se puede resumir en injusto,endogámico,ridículo y laxo con los fuertes y fuerte con los débiles. Por último, si a un ciudadano lo insultan, lo amenazan o incluso le agreden físicamente es considerado un delito de faltas......sobran las palabras.

Si a un ciutadà l’insulten, l’amenacen o inclòs l’agredeixen físicament és considerat un delicte de faltes només? Ufff, què fort!, què fort!, què fort!

4. Para los de "hay que aplicar la ley". Cada vez que en Irán ejecutan a un homosexual también hacen precisamente eso, aplicar las leyes. Supongo que vosotros aplaudireis con las orejas.

Po zi! I ja veus. Todos tan felices i contentos. Total son maricons i moros. Per favor!!!!
Dissabte passat, intentava jo explicar-li a un amic meu, una miqueta curtet, que el fet de què quelcom siga llei no vol dir que siga just.

4. Que barbaridad. Me exilio de esta monarquía bananera

He, he, he.

5. Cuando yo fui Emperador quemar mi retrato se castigaba con mil latigazos y ahorcamiento público. God save the king!

Això sí que és fer respectar la Monarquia i no el que passa per ací, maxote!

6. Lo siento por los chavaliños, pero me alegro por que esto va a desenmascarar un poco más a los borbones. Por cierto, he descubierto que sólo a través de internet puedo mostrar mis opiniones sobre la familia real sin temor a ir preso (o eso creo).

Això esperem, reina, però lagarto, lagarto, no mentemos al diablo!.

6. Esta es la libertad que dice este reycillo que existe en este pais....Esta claro que es el heredero del fascista franco.....-libertad, mientras no cuestiones este regimen que lo alimenta y alimenta toda su comparsa nobiliaria-....Los unicos reyes buenos son los MAGOS

Dona, crec que ets una dona, de vegades ni els mags. A mi, ja fa temps que, ni carbó. Això em passa per ser tan roïn.

7. He escuchado hoy en el programa "hoy por hoy madrid" de la cadena ser a una madre que perdió a una hija y una amiga de ésta en un accidente de tráfico en el centro de madrid... cuando un conductor borracho y a 120 kph. La pena para el asesino en cuestión? un año y tres meses por cada una de las víctimas. Hemos de deducir que una foto del rey tiene el mismo valor que una persona? Esta democracia no es igual para todos.

Quanta raó tens, fill meu. Xic, i tu que fas a Estocolm? Vine-te’n cap ací. Em tem que prefereixes quedar-te allí, no?

8. En el siglo XIX Gustavo Adolfo Becquer y su hermano Valeriano publicaron un libro con imagenes pornográficas sobre la monarquia de entonces titulado "LOS BORBONES EN PELOTA", se encuentra en el Instituto Cervantes en Madrid.... Las imágenes que aparecen son mucho mas degradantes e injuriosas que la quema de unas fotos o unas opiniones. Democracia es acceder a cargos relevantes por méritos y no por privilegios.

Vols dir que anem cap enrere?

9. Me alegro, los NAZIonalistas a la carcel, no saben convivir con el resto asi que es donde mejor estan.

Home, que vols que et diga? No sóc tan dolent ni tan mala persona com tu, crec. Els NAZIonalistes espanyolistes no cal que vagen a la presó, que es queden en su grande y maravillosa Espanya i que deixen de fer-nos la mà ( perdó, perdó- què mal parlat que sóc) des de fa tres-cents anys als ciutadans i ciutadanes dels Països Catalans. Au, xe, mou, corre i pren-te una pastilla per als nervis. I és que hi ha cadascú solt!

10. Lo dicho nuevos presos políticos. Hay cosas que no cambian en este país. Porque estoy viviendo en el extranjero si no quemaba manana mismo una foto del rey delante del peródico más cercano. Si estamos en democracia la libertad de expresion esta por encima de la monarquía.

Xe, mira que si la cremes. Igual eixes al CNN International i encetes un conflicte diplomàtic i, així, des de l’estranger se n’adonen de què passa per ací.

Vos deixe l'enllaç del vídeo del Polònia de TV3 que és superdivertit, per si costa escoltar-lo per la música de Turn! Turn! Turn! i, a més, acabe de veure que tarda en carregar-se. Punxeu a l'enllaç i accedireu tot seguit.

Ací el vídeo genial de Polònia TV de TV3: El rei d'Espanya crema les seues fotos. És boníssin. Segur que si el rei el veu es fa un fart de riure. Aquesta gent del Polònia és total.

Una altra de pel·lis: BOY CULTURE.

2007-10-02T20:07:00.000+02:00

Boy Culture, Q. Allan Brocka, EEUU., 2006.

Em va agradar molt aquesta pel·lícula. Per la història, també, però, fonamentalment, pel punt de vista- i és que, darrerament estic molt formalista jo!-. Es tracta d’una confessió íntima, és com si el protagonista ens ho escrivira en una carta, en el seu diari personal o com si ens ho estiguera contant cara a cara. I, això, afegit a una fotografia estupenda fa que la pel·li siga més interessant. Una autobiografia? Una pel·lícula epistolar? Una narració en primera persona? Un documental? Una història d’amor? Una història de recerca personal? Un drama? Potser, tot això.

De debò, paga la pena veure-la i, a més, ho pot fer tothom, no fa falta ser gai. I per a aquells o aquelles que tinguen por, que els siguen incòmodes, d’algunes escenes- diguem, un tant difícils-, que estiguen tranquils, que no n’hi han. Ja dic, una pel·li per a tothom. Seria com si els gais no anàrem a veure pel·lis que parlen de les relacions emocionals entre parelles d’home i dona. Em sembla d’una ximpleria mental absoluta. I, a més, mira: no és la clàssica pel·li gai de “ cuánto que sufrimos, cuánto que nos discriminan, pero al final lo superamos, nuestras familias y amigos acaban queriéndonos y todo es supermegaguay y superfantástico y qué divertidos somos y qué felices somos”. I, això, és d’agrair. El tòpic sí el que segueix el físic dels xicons: alts, guapos, amb uns cossos estupendos.... El protagonista, val, que ha de ser així, que és un xapero pero els altres..., en fi, com si no hi haguera gais baixets, grossos i lletjos.

Boy Culture és la càndida confessió de X- així vol que se’l conega el protagonista, un jove xapero (male escort) molt popular. Després de 10 anys de sexe per diners, amb una vida sentimental buida, X descobreix, a través de una història de amor, que li conta un client reclòs a sa casa, Gregory, que dura ja cinquanta anys, una cosa que no ha sentit des de fa molt de temps: emocions i entre elles, l’amor, en majúscules. Gregory el posa a prova abans de mantenir relacions sexuals amb ell. La pel·lícula parla de sexe i d’emocions amb un to ben enginyós i incisiu, alhora que revela la quantitat de fe que l’amor requereix.

El film està basat en el best-seller de Matthew Rettenmund, és la unió d’una sèrie de relats curts seus. La part difícil d’aquesta adaptació era reunir totes les històries per tal de fer una pel·li coherent i que arreplegara totes les qüestions que planteja el llibre. “La pel·li és, per tant, molt distinta al llibre, però els temes tractats són els mateixos i acaben convergint. Per aquest motiu, era essencial adaptar el film per a donar-li un major dinamisme en la pantalla”, explica el director. L’encarregat de tot això ha estat Q. Allan Brocka, un prestigiós realitzador de cinema gai que va començar la seua carrera dirigint curts còmics i dramàtics sobre les relacions homosexuals. La seua primera pel·lícula va ser Eating Out.

Boy Culture es un drama ple de contrastos que li ha permés augmentar la llista de guardons en el circuit de festivals de cinema gai i en algun altre. Ha guanyat moles premis en diversos festivals, com ara el Premi del Jurat a la Millor Pel·lícula en el Festival Internacional de Cine Gai i Lèsbic de Filadèlfia i el Gran Premi del Jurant al Millor Guió en el L. A. Outfest. ( un guió excel·lent, per cert), i el Premi al Millor LLargmetratge del Festival d’Arts Audiovisuals Idem en Andalusia, entre altres.

Entre els actors, trobem el veterà Patrick Bauchau i els joves Derek Magyar (X), Darryl Stephens (Andrew) i Jonathon Trent (Joey). En el paper de Gregory, el client major de X, trobem Patrick Bauchau, que interpreta el delicat paper d’un home major que se sent atret per X però que rebutja mantenir sexe amb ell per a posar en prova el seu desig. D. Magyar en el paper de X i els seus companys de pis fan una interpretació molt estimable.

Les relacions emocionals que s’estableixen entre els tres amics i companys de pis són ben complexes : X està enamorat d’Andrew, Andrew d’ell, malgrat que es neguen a acceptar-ho per por, perquè no n’estan segurs, per les dues coses. Joey està penjat per X, X ho sap però també sap que no li pot donar el que li demana. Una lluita d’emocions en la recerca de l’afecte, de l’amor. I la història d'en Gregory no té desperdici.

La pel·li té el seu punt còmic que et fa soltar la rialla de tant en tant, especialment quant l’Andrew convenç X perquè l’acompanye a la boda de la germana del seu ex i que es faça passar per la seua parella per la por que té a què vegen que continua sol. Quan arriba a casa dels seus pares disposats a contar-los el que és, els seus pares ja ho saben i es repeteixen unes quantes situacions còmiques. La germaneta d’Andrew en el paper de mosca tocanassos està total.

Aquest film rodat el 2006 tracta, doncs, des d’un innovador punt de vista les relacions d’un acompanyant masculí que descriu les seues vivències i relacions amb els seus clients, sobretot amb Gregory, i amb els seus companys de pis, entre ells el seu estimat. El retrobament de les emocions més intenses. És un drama que destaca pel seu magnífic guió (Q. Allan Brocka i Philip Pierce) i per l’equilibrada interpretació dels seus actors. Per la seua història i pel seu punt de vista. Torne a dir, resumint, pel que conta però, sobretot, per a mi, com ho conta.

Com diu el cartell que publicita la pel·li: Sex pays, love costs (El sexe es paga, l’amor costa).

Aquesta és la web oficial: http://www.boy-culture.com/

Ininde.

Monòleg loquendo sobre Messenger/Fotolog.

2007-09-29T20:41:00.000+02:00

Visitant el bloc de l'Oscar, m'he trobat amb aquest vídeo que conta molt bé tota la subnormalitat- em negue a fer servir la paraula friki ( ja que jo em considere un)- que hi ha als messengers i als fotologs. Per cert, per què al msn la gent- en les preguntes- no posa mai el signe d'interrogació? Imagine que els suposarà un sobreesforç mental tan gran!!!!!

Com que la cançó dels Byrds dificulta que s'escolte bé, vos deixe l'enllaç del vídeo. Vull deixar alguns dies més el Turn! Turn!Turn!

Llibertat per a vore TV3.

2007-09-29T07:22:00.002+02:00

De l'edició d'ahir del LEVANTE-EMV:

Orden de cierre
El Parlament catalán pide que no se sancione a Acció Cultural e insta a resolver el conflicto de la TV3
14:45

El Parlamento catalán ha aprobado hoy una propuesta de resolución pactada por PSC, ERC, ICV-EUiA y CiU que pide "dejar sin efecto la sanción impuesta a Acció Cultural del País Valencià" por emitir TV3 sin licencia administrativa e insta a resolver el conflicto sobre las emisiones de TV3 en la Comunitat Valenciana. EFE En concreto, la resolución aprobada en el debate de política general del Parlamento catalán insta al gobierno catalán "a continuar las gestiones iniciadas ante el conjunto de administraciones implicadas para resolver el conflicto general por la prohibición de las emisiones de TV3" en la Comunitat Valenciana.

Precisamente anteayer, Acció Cultural del País Valencià denunció que la Generalitat valenciana le ha dado un plazo de diez días para que haga efectivo "el cierre voluntario" de los repetidores de TV3 en la Comunitat Valenciana, o de lo contrario "se procederá a la ejecución forzosa de la resolución".

I, després, són tan cínics de parlar de llibertat d'expressió. Clar, si és la seua i no la dels altres. Goebbles, Goebbels!!! Quantes raons, quants arguments per a descalificar-los. Mira, els iaios del meu poble ho resumeixen així: Quina gentola!
Em tem que queda poc per a seguir gaudint de la Televisió de Catalunya.Però molts i moltes seguirem demanant que VOLEM TV3!!!

Tres fotos més.

2007-09-29T06:24:00.000+02:00

Aquestes tres estan retocades.

1. Jardí Botànic 4.
2. Parada de Bus.
3. Arcs pel Carrer Alboraia.